1.4- Comparació d'Empèdocles, Anaxàgores i atomistes (Leucip i Demòcrit)

Tots tres filòsofs són presocràtics i concretament del grup dels sistemes postparmenídits. Són pluralistes, és a dir, afirmen l’existència de diversos principis. En el cas de Empèdocles, són els quatre elements: aire, foc, terra i aigua. Són eterns i afirma que el que existeix és el resultat de barrejar i separar aquests quatre elements.

Anaxàgores defensa l’existència de les homeomeries, que són les llavors que ho componen tot. Tal com passa amb els quatre elements de Empèdocles, aquestes homeomeries també són eternes, però a més són immutables i poden dividir-se infinitament. Aquestes llavors no tenen moviment per si soles, necessiten un element extern al que Anaxàgores anomena noûs o intel·ligència.

Per últim, trobem als atomistes, representats majoritàriament per Leucip i Demòcrit. Leucip, mestre de Demòcrit, va ser la primera persona en parlar dels àtoms. Defineix els àtoms com els infinits elements indivisibles que sempre es mouen i que es mouen en el buit, que anomenaven el no-ésser. Demòcrit va recolzar aquesta teoria afirmant que els àtoms s’assemblen a l’ésser de Parmènides i quelcom més sobre el buit, que és l’espai que afavoreix el moviment.

En conclusió, a tots aquest filòsofs se’ls considera filòsofs naturals o físics ja que estudien la naturalesa. Són pluralistes i tenen una gran influència de Parmènides i el seu ésser i no-ésser.

1.3- Comentari de text: fragment 7 de Parmènides

1- Idees principals.

Parmènides exposa la seva idea que l’ ésser és i el no ésser no és i que no es pot pensar en que quelcom no és. L’ésser és etern, per tant no ha nascut ni morirà. Defensa això negant el canvi ja que no es pot saber l’origen i el final de l’ésser. Parmènides afirma que allò que no és, no es pot pensar ni expressar, i si quelcom és, si que es pot pensar i expressar. Segons aquest filòsof, a la via de l’ésser només podem accedir per la raó.

2- Títol.

El que és i el que no és.

3- Compara amb altres autors.

Parmènides defensa un monisme, com la resta d’autors presocràtics: l’ésser és i el no ésser és. A partir d’aquí afirma que l’ésser és etern, ni es crea ni es destrueix, sempre ha estat així i per tant mai canvia. Defineix l’ésser com un tot, etern, homogeni, immòbil i semblant a una esfera i que per això és màximament perfecte.

La negació del canvi defensada per Parmènides s’oposa a monisme dinàmic d’ Heràclit d’Efes. El mateix passa amb l’arkhé d’Heràclit: el foc. Per aquest filòsof d’Efes simbolitza la creació i destrucció, quelcom que nega radicalment Parmènides.

En conclusió, encara que tots dos defensin un monisme com la resta de presocràtics, presenten idees contràries: Heràclit afirma que totes les coses canvien i neixen i es destrueixen i Parmènides nega el canvi i l’existència del no-res i afirma l’existència d’un sol ésser etern.

1.2- Comentari de text: fragments d'Heraclit i Parmènides

1 - Idees principals

- Fragment 10 d’Heràclit

El text afirma que la guerra, es a dir, el conflicte, sempre està present. Un exemple d’això és la nit i el dia: sense la nit, no podria existir el dia, i sense el dia no es podria donar pas la nit. Segons Heráclit la justícia és discòrdia, una lluita entre contraris que s’harmonitzen i fan que existeixi l’equilibri.

- Fragment 5 de Parmènides

Parmènides afirma que tot el que podem pensar és, si nó, no existeix. Segons aquest filòsof tenim que distingir entre el que és i el que no és i critica a totes les persones que no pensen com ell tractant-los d’ignorants. Afirma que no senten ni veuen i per tant, que no tenen logos o raó.

Parmènides

2- Compara els dos textos.

Tant Heràclit com Parmènides són filòsofs presocràtics i per tant, defensen un principi del qual se’n deriva tot. Per Heràclit sempre hi ha un conflicte entre contraris, que si no es complementen l’un de l’altre es produeix un desequilibri. Parmènides afirma que el no-res és impensable. Si ens centrem en els textos d’ambdós autors podem observar que el d’ Heràclit es basa en la lluita de contraris utilitzant els termes guerra i discòrdia, per tant podem dir que és metafòric. Parmènides, en el seu fragment, ens mostra la seva crítica contra les persones que no pensen com ell, que pensen que existeix el ser i el no-res.

Una altra diferència entre aquest dos filòsofs és la seva manera d’escriure, ja que Heràclit en 3 línies ens mostra el seu pensament, mentre que Parmènides ho fa en 6.

En conclusió, tots dos tenen en comú que existeix un monisme universal: el d’ Heràclit basat en la lluita de contraris i el de Parmènides basat en que si no podem pensar quelcom, no és.

Heràclit

1.1- Comentari de text: Anaximandre (p. 11)

1- Idees principals.

El filòsofs presocràtics tracten quin és l’origen de totes les coses. Segons el text, Anaximandre de Millet defensa que la idea del moviment etern de les coses, es a dir, que hi ha un naixement i una destrucció per als éssers que va lligada, és inevitable. Aquest filòsof parla de l’apeiron com a principi del qual es deriva tot i fa referència a que mai hi haurà límit, sempre es torna al mateix lloc.

2- Comparació amb altres autors.

Anaximandre i el seu mestre Tales de Millet són dos filòsofs presocràtics que defensen un principi del qual en deriva tot. És coneixen com els filòsofs de la natura ja que tracten temes relacionats amb aquesta i els éssers. Tales afirma que “l’aigua és el principi de tot”. Aquest és el seu monisme, que igual que el de Anaximandre volen determinar l’origen de totes les coses. Per Tales aquest origen és l’aigua i pel que fa al seu deixeble ho és el terme apeiron, on es restaura la justícia anterior.

Anaximandre de Milet