divendres, 19 de febrer del 2010

4.1- Comentari de text: la cultura com a activitat simbòlica (p.139)


- Idees principals

Aquest text afirma que l’home no pot viure sense l’art, la religió, el llenguatge, etc. Amb això vol referir-se a que no viu ni podria viure en un pur univers físic. Pel contrari, l’autor afirma que l’ésser humà viu en un univers simbòlic on aquest conjunt de símbols (llenguatge, imatges...) són cultura.

- Títol

L’univers simbòlic de l’ésser humà

- Compara amb altres mètodes

Al principi del text, Rousseau afirma que “l’home és un animal depravat”, es a dir, que domina la natura i la destrueix. A més, segons el principi del següent paràgraf (ja no hi ha sortida d’aquesta reversió de l’odre natural).
Segons Cassier, el progrès de l’home en el pensament i la experiència és gràcies a aquest conjunt de símbols. També, els símbols són la base de la comunicació
En conclusió, des de que l’home ha començat a dominar la natura, depèn d’una societat amb una cultura simbòlica, i per tant, no pot tornar a viure en un univers físic.

3.6- Definicions tema 3

- Animal cultural: Animal amb una naturalesa biològica que s’obre a l’ordre cultural i que li permet adaptar-se al medi.

- Individualisme: teoria que afirma que cadascú és amo de si mateix.

- Sociabilitat natural (Aristòtil): l’ésser humà necessita la societat.

- Estat de natura: estat previ a la societat en el qual l’individu gaudeix de llibertat absoluta.

- Guerra de tots contra tots: estat de conflicte de l’ésser humà en estat de natura.

- Contractualisme: l’ésser humà no és sociable per naturalesa, si nó que la societat és fruït d’un pacte.

- Antropologia cultural: estudi científic de les cultures humanes.

- Socialització primària: és un procés que té com a objectiu introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa des de petits.

- Socialització secundària: és un procés en el qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el “món de base” adquirit en la socialització primària.

- Cultura: conjunt d’artefactes, creences, valors, costums, actituds que un determinat grup accepta com a pròpies.

- Subcultura: Diferents formes de viure la cultura que no posen en qüestió la cultura hegemònica.

- Contracultura: moviment de rebel•lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.

- Nous moviments socials: moviments que sorgueixen per trobar sentit a l’existència amb l’ajut de les noves tecnologies de la informació i comunicació.

- Civilització (Hunkington): nivell d’identitat cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d’un altre.

- Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en mesura per valorar als altres.

- Relativisme cultural: analitza les diverses cultures des de els propis valors i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.

- Interculturalisme: actitud que parteix del respecte a les altres cultures. Propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.

- Multiculturalisme: presència de diferents cultures en un territori.

- Universalisme: posició que defensa que hi ha moral mínima, es a dir, uns valors compartits per totes les cultures.

- Aporofòbia: rebuig i menyspreu envers el pobre.

3.5- Activitat 3: Actituds davant la diversitat cultural (pàg. 133)

3- Analitza el contingut de les afirmacions següents (el problema que plantegen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

- Jo et tolero, admeto que les coses les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva.

No és gaire interculturalista ja que no promou el diàleg. Es tracta de relativisme cultural. Entén la seva manera de pensar, però no vol la convivència entre les dues cultures.

- Els immigrants que viuen al nostre país han d’acceptar totes les nostres formes de vida.

És una persona etnocentrista. Valora l’altre cultura des de els valors de la seva pròpia cultura.

- És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.

Es tracta d’una actitud relativista. Entén l’altra cultura, però no s’interessa per mantenir el diàleg.
També apareix racisme, ja que afirma que és normal que apareguin barris aïllats, per tant mostra diferències entre les cultures, tant sigui de superioritat o de inferioritat.

- Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres.

Apareix clarament el racisme, es a dir, una actitud etnocentrista. Afirma la superioritat de la seva cultura, ja que segons aquesta persona han de tenir prioritat a l’hora de ser contractats en una feina.

- És impossible entendre’s amb els paios!

És relativisme cultural. Per la afirmació que fa, es pot suposar que ha tingut algun conflicte, que ho ha intentat afrontar, però no ha arribat a una conclusió. En definitiva, accepta l’altre cultura, però creu impossible el diàleg entre elles.

- Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?

Es tracta d’una afirmació aporofòbica. Aquesta persona es refereix als immigrants com a persones pobres i els rebutja. Contestant la pregunta que formula, si que es poden fer coses, però el primer es no rebutjar-los.
Una persona interculturalista, es preocuparia i intentaria posar-hi una solució favorable.

Fragment de la pel·licula: "Un burka por amor"

"Un burka por amor" és una novel·la de l'escriptora Reyes Monforte de la qual s'ha fet una adaptació en televisió.
Concretament, en aquest fragment podem observar la convivència d'una noia cristiana en un territori musulmà. A part de la situació en la que han de viure els dos protagonistes, se li suma aquesta barreja de formes de pensar tan diferents que tenen. A partir del minut 6 es mostra més clarament els problemes d'aquesta convivència, però tota la novel·la n'és un exemple ben clar.

3.4- Com han de conviure les diferents cultures en un territori

La convivència de diverses cultures en un mateix territori és força complex, i molt més encara si aquestes cultures són molt diferents entre elles. Des del meu punt de vista cada cas de convivència és particular, i això dificulta les pautes de la convivència.

Pel que fa en l’àmbit religiós, des del meu punt de vista és el que dóna mes problemàtica, concretament la religió cristiana i la musulmana. Són dos religions totalment diferents: diferents Déus, creences, formes de vida, manera de pensar.....¿De veritat és possible la convivència entre elles? Penso que la base és el respecte. Si un dels dos membres passa per alt aquesta norma, l’altre també ho farà i per tant aquesta bola de no respectar serà més gran.

Perquè dos cultures puguin conviure sense cap problemàtica cal un consens basat sobretot en el respecte. Tot i així, considero impossible la convivència de diverses cultures (degut als punts de vista diferents) i que per mínim que sigui es presentarà un acte incívic.

Per tant, la meva conclusió és que es pot intentar conviure amb el menor número de conflictes, però no pot haver una convivència amb plena pau i harmonia.

3.3- Preguntes: La ciutat, font de civilització (pàg. 130)

- Què entén l’autor per civilització?

L’autor entén per civilització que la ciutat educa a l’home. Es a dir, un home civilitzat és un home educat, domesticat-.


- Quina és la contribució de la ciutat a la civilització?

És el instrument que permet crear una civilització, que educa a l’home. La cuitat és font de cultura.

- Busca informació sobre quatre ciutats que haguin estat influents en diferents èpoques històriques i indica quina ha estat la seva contribució específica.

Roma: cultura (llengua, art...)
Atenes: filosofia occidental
La Meca (Islam): religió musulmana
Nova York: el concepte de ciutat moderna, capitalisme
Barcelona: modernisme
Moscou: comunisme

3.2- Comentari de text: La cultura com a manera de viure


1- Idees principals

Aquest text defineix la cultura. Afirma que la cultura és la manera que té l’home de situar-se en el món. A partir d’aquí fa referència també al comportament, a les idees, institucions, serveis, sentiments, etc. Segons el text, la cultura condiciona molts aspectes de l’home ja que és pròpia d’un territori. Per exemple, si un nen neix en un lloc concret, li transmetran aquesta cultura i per tant, serà la seva manera de viure.

2- Títol

La cultura, inevitable per l’ésser humà

3- Compara amb altres mètodes

En aquest fragment, Montagu defineix la cultura de les dues maneres possibles: des de el punt de vista material i la mental.

Penso que no hi ha cap ésser humà sense cultura, sinó que forma part necessàriament de l’home. Tenint en compte que l’home és un ésser sociable, forma part d’una societat, que té una manera particular de viure, es a dir, que té cultura. Per tant, la cultura forma part de l’home, però també penso que tot i que formi part d’una cultura concreta, pot decidir quan ja és adult pertànyer a aquesta o canviar.

Entrevista a Claude Lévi-Straus

3.1- Preguntes: Individualisme possesiu (pàg. 120)

- Quines idees exposades en el text et semblen encertades i quines no? Per què?

Penso que aquestes idees són massa radicals, que no hi estic d’acord plenament, però tampoc crec que no siguin certes. Per exemple, la proposició tres estic d’acord amb que l’individu és propietari de la seva persona. Tot i així discrepo amb el que diu sobre que no deu res a la societat ja que aquesta influeix molt en el creixement d’un individu, i tot i que no modifica les seves capacitats, pot fer que aquestes s’expressin més o menys.
Sobre el que afirma la última proposició, crec que seria més adequat afirmar que la societat humana consisteix en una sèrie de relacions d’intercanvi.

- Creus que l’individualisme possessiu està vigent avui en dia? En que ho notes?

Crec que no està plenament vigent, però si que hi ha característiques presents.
Considero que abans els individus depenien més un dels altres, però actualment cada persona pensa més en ella mateixa i no necessita als altres. Amb això vull dir que utilitza més aquesta llibertat per exemple per decidir relacionar-se o no amb els altres. Es a dir, ho noto en que cada cop som o volem ser més independents dels altres.

2.5- Definicions tema 2

Coneixement: és el resultat de l’activitat de conèixer, es a dir, la relació entre un subjecte i un objecte.

Ultimitat: intenta arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta dels quals no admet seguir preguntant més.

Subjecte: protagonista de l’acció de conèixer

Creença: grau de coneixement que té lloc quan algú pensa que quelcom és veritat, està convençut, però no pot convèncer als altres.

Interès emancipador: interès de coneixement elaborat per Appel i Habermas que consisteix en l’objectiu d’alliberar l’home de la dominació i repressió.

Dogmatisme: possibilitat del coneixement que afirma que podem arribar

Escepticisme: nega l’existència d’una veritat absoluta.

Perspectivisme: possibilitat del coneixement proposada per Ortega i Gasset que afirma l’existència de veritats conjugant tots els punts de vista.

Realisme: model explicatiu del coneixement que considera que la realitat existeix per si mateixa independentment del subjecte.

Idealisme: model explicatiu del coneixement que afirma que la veritat no existeix independentment del subjecte, no podem arribar a conèixer la realitat tal com és.

Noema: és allò en el que estem pensant, es a dir, l’objecte de consciència.

Prejudici: judici previ que hem anat adquirint al llarg del temps i que condicionen la nostra visió del món.

Ignorància: estat de la ment en que s’admet el desconeixement d’un tema, es a dir, l’afirmació del “no ho se”.

Autoritat: criteri de la veritat que afirma que quelcom és cert si prové d’un expert.

Veritat com a correspondència: és una correspondència entre el que penso i el que és real.

Criteri contextual: és un criteri basat en que res és cert o fals, sinó que el que és cert és el tot.

Utilitat: criteri de la veritat basat en que quelcom és cert si és útil i beneficiós per a nosaltres.

Consens: acord o pacte entre un grup de persones sobre un tema.

Contingència: característica de certes realitats que afirma que quelcom pot deixar de ser i pot no haver estat.

Realitat virtual: conjunt de percepcions i sensacions generades gràcies a un suport tècnic i ens crea la il•lusió de realitat física.

2.4- Comentari de text: Verificabilitat i falsabilitat (pàg. 92)



1- Idees principals.

Aquest text de Karl Popper explica que un enunciat és científic o empíric si es pot contrastar amb l’experiència, es a dir, que si a partir d’una sèrie de casos es pugui falsar. Per tant, a partir d’un enunciat singular, es pot deduir la falsació d’un enunciat universal.
En conclusió, l’autor afirma que podem arribar a la veritat d’enunciats científics mitjançant la seva salsació.


2- Títol.

La falsabilitat dels enunciats científics

3- Compara-ho amb altres mètodes.

Aquest text defensa el falsacionisme ja que es basa en que un enunciat científic no es pot verificar, si no falsar, perquè a partir d’aquest es pugui falsar un enunciat universal, es a dir, que es pugui saber com no és qualsevol cosa.
Es contrasta amb la inducció, que consisteix en arribar a una conclusió a partir de l’experiència.
L’última frase del text: “és possible argüir de la veritat d’enunciats singulars la falsedat d’enunciats universals” ens mostra clarament que es tracta del falsasionisme perquè arriba a la falsació d’enunciats universals i no a la verificació d’aquests enunciats a partir d’uns singulars com ho faria l’inductivisme.
Per tant, com ell mateix va dir, “cada cop sabem més com no és el món”.

Kant: No es pot aprendre filosofia, només es pot aprendre a filosofar

Aquí podeu trobar la vida, obra, mètodes... d'aquest filòsof tan conegut.

2.3- Activitat 7 (pàg.51)

7- Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica la desposta.

- Un triangle equilàter: es tracta d’una realitat necessària perquè és i mai podria haver deixat de ser un triangle el qual la suma dels seus angles és 180.

- La mort: per cada jo no és una realitat perquè no la podem percebre. Per als altres si que és real perquè la veuen,

- Que em toqui la loteria en el sorteig del mes que ve: és una aparença. Encara no ha passat, però es possible que si que passi.

- Lara Croft: és una aparença perquè és un personatge virtual.

- Napoleó Bonaparte: és una realitat contingent, ja que existeix però podria no haver existit. Per nosaltres no és real, ja que no el podem percebre, només sabem que havia pogut existir.

- Un miratge: per cada jo és una realitat perquè pot percebre quelcom, però es tracta d’una aparença.

- Una flor de plàstic: l’objecte, es a dir, la flor és una realitat contingent, però el fet que sigui de plàstic és una aparença ja que vol imitar a una flor natural.

- El meu aprovat: és una realitat psíquica. És abstracte però existeix i és real.

- La meva alegria per haver aprovat: és una realitat psíquica ja que és un pensament.

- Els records de l’estiu: és una realitat psíquica perquè està en la nostra ment.

- El somni d’aquesta nit: l’acte de somiar és real, però el que passa al somni es tracta d’una aparença. Per tant és una realitat psíquica.

- Els amics del xat: els amics són una aparença, en canvi el xat és una realitat virtual.

- La meva imatge en un mirall: és una imatge. No és la meva imatge, si no un simple reflex.

- El que sento en veure una pel•lícula: és una realitat psíquica. Està en el pensament.

- Una pel•lícula: una pel•lícula és una seqüència d’imatges, per tant una aparença.

2.2-Comentari de text: realitat, veritat i concordança (pàg. 45)


1- Idees principals

Amb aquest text, Heidegger diferencia dos conceptes: veritat i realitat. Afirma que la veritat és allò cert i que un enunciat és cert si el que diu concorda amb el que anuncia. Per fer-ho, el filòsof alemany explica diversos exemples. A més, quelcom que no sigui veritat, és una aparença. En conclusió, la veritat i la realitat concorden.

2- Títol

Quina concordança hi ha entre realitat i veritat?

4- Compara amb altres mètodes.

L’autor utilitza com a criteri de la veritat, la correspondència entre el pensament i la realitat, es a dir, si el que pensem concorda amb la realitat empírica, es tractarà d’un enunciat cert.
Si ho comparem amb la autoritat, veiem que té certes semblances. Acceptem aquest text perquè està escrit per un filòsof, es a dir, un expert en el tema.
En conclusió, Heidegger que el que és cert si quan ho comprovem concorda amb la realitat.

2.1- Realisme o idealisme


Fins a aquest moment no m’havia plantejat aquests models que expliquen el nostre coneixement.
Crec que la gran majoria de la gent que no els coneix o que no ha tractat temes filosòfics pertany al realisme y la resta de gent pot tenir aspectes idealistes, però sense tenir consciència d’això. De la minoria de les persones que sí que coneixen aquest dos models, pot haver tant persones realistes com idealistes. Penso que els que coneixen aquests models són persones amb saber filosòfic, tenen criteri per triar entre un o l’altre, que en molts casos serà l’idealisme ja que dels dos consideren que és el més complet.
Una diferència clara entre els dos es que l’idealisme afirma que no podem conèixer les coses tal com són, si no tal com les percebem, es a dir, dóna importància a la persona, al subjecte, en canvi el realisme defensa que no depenen del subjecte, per tant dóna importància a l’objecte.
En definitiva, considero que els dos són coherents ja que són lògics però el realisme és un model més simple, de sentit comú i l’idealisme va més enllà del realisme, és més complex.

diumenge, 7 de febrer del 2010