Filoblog

Llibres amb ressò d'aquest 2011

2011-05-13T11:47:00.000-07:00

Aquest 2011 està carregat de llibres de tots els gustos. De tots ells m'agradaria destacar-ne un que estic llegint i que respon moltes de les preguntes actuals: Excuses per no pensar. En aquest llibre Eduard Punset, qui podríem considerar un filòsof científic actual, tracta diferents temes d'actualitat tant de l'àmbit de la ciència com el social o econòmic.

Pels més interessats en la història, Paul Preston ha publicat el seu llibre l'Holocaust espanyol, que malgrat és un escriptor anglès, mostra un gran coneixement de l'Espanya del segle XX.

Tot i així, el llibre amb més éxit tant en castellà com en català durant aquest Sant Jordi és sens dubte si em dius vine ho deixo tot pero diguem vine del jove polifacètic Albert Espinosa. Malgrat no té una gran extensió, capta l'atenció de tots els seus lectors.

Pels lectors que els agrada aprofitar el trajecte de metro però no estàn convençuts amb el format electrònic, s'ha creat un nou format de llibre: el vertader llibre de butxaca.

8.1- Comentari de text J.S. Mill: l'Utilitarisme

2011-05-13T11:28:00.001-07:00

1- Idees principals.

En aquest fragment Mill introdueix la felicitat segons el seu punt de vista utilitarista. Fa una distinció entre els plaers segons la qualitat, destacant els intel·lectuals com els més elevats. A partir d’aquí deixa clar que és millor no ser feliç però aspirar a molt que aconseguir ser feliç amb gairebé res. Per tant, Mill vol dir que és millor ser plenament conscients del que fem encara que no siguem feliços, que ser inconscientment feliços.

2- Títol.

La felicitat: els plaers intel·lectuals per sobre dels altres.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de l’Utilitarisme, Mill distingueix els plaers intel·lectuals per la seva gran importancia davant els altres. Amb la coneguda afirmació “és millor ser Sócrates insatisfet, que un boig satisfet” fa referencia a aquesta distinció entre plaers. Per tant, és millor tenir plena consciencia del que fem, que no ser conscients encara que siguem feliços.

4- Comparació amb altres autors.

Segons la part de la moral que tracta el text, podem comparar-lo primerament amb Aristòtil ja que ambdós autors conincideixen en que podem arribar a una máxima felicitat gràcies a la activitat intel·lectual.

Pel que fa a Kant, trobem diferències pel fet que aquest defensa una moral deontológica (buida de contingut) i Mill una moral teleológica. És a dir, segons el filòsof alemany hem d’actuar per deure i en canvi el text defensa que la finalitat de l’homa és la recerca de la máxima felicitat.

Esquema 6: Filosofia Moderna

2011-05-13T11:22:00.001-07:00

Durant la filosofia moderna destaquen quatre corrents filosòfics. Per una banda el racionalisme i l'empirisme que dos corrents contraris en ideologia i representats per dos filòsofs que entren a la selectivitat, Descartes i Hume respectivament. Per una altra banda trobem la il·lustració que triomfa a Anglaterra, França i Alemanya (Kant) i per últim l'idealisme Alemany en el qual destaca Hegel.

Esquema 5: Filosofia Medieval

2011-05-13T11:20:00.001-07:00

En aquest esquema apareixen els principals filòsofs de l'edat mitjana, la majoria dels quals se centren en demostrar l'existència de Déu. En contraposició apareix al final del període Guillem d'Ockham, qui defensa la simplicitat.

Esquema 4: Filosofia Antiga

2011-05-13T11:19:00.001-07:00

En aquest esquema he dividit la filosofia antiga segons grups de filòsofs amb aspectes concrets o filòsofs importants. La majoria d'ells tenen quelcom que els caracteritza i els diferencia dels altres. A més, Plató, tal com queda especificat, és un autor que entra a l'exàmen de selctivitat.

El món de Sofia: resum de la història de la filosofia occidental

2011-04-20T03:18:00.000-07:00

Alberto Knox és un misteriós i extraordinari professor de filosofia que explica a Sofia Amundsen, una nena de quinze anys, la vida i lobra dels grans pensadors de la història. Des dels presocràtics fins a Sartre, passant per Plató, Aristòtil, Jesús, sant Agustí, Galileu, Descartes, Hume, la Il·lustració, Kant, el Romanticisme, Hegel, Marx, Darwin o Freud, tots participaran del viatge que emprendrà Sofia pel món de les idees. Però El món de Sofia no és només aquest viatge fascinant, és també una novel·la excepcional i originalíssima que ens permet observar el món des dels ulls imaginatius duna adolescent i que té un desenllaç imprevisible.

7.2- La moral kantiana

2011-04-06T12:38:00.000-07:00

La moral kantiana

View more presentations from lidiaaa.

7.1- Kant: síntesi de racionalisme i empirisme

2011-04-01T11:14:00.000-07:00

La filosofia de Kant es basa en un coneixement que comença amb les impressions que rebem a través dels sentits (empirisme) i afegeix que per si soles no són ni universals ni necessàries. És a dir, com a partir de les dades de l’experiència només obtenim creença (Hume) cal que quelcom aporti validesa a aquestes idees de la ment, i aquesta és la funció de la raó (Descartes).

Per tant, per obtenir coneixement necessitem tant les dades de l’experiència (a posteriori) com la raó (a priori).

6.5- Comentari de text d'un fragment de l'abtract de Hume

2011-03-23T13:23:00.000-07:00

Comentari de text del punt 5-Crítica empirista dels conceptes metafísics: Realitat exterior.

1- Idees principals.

En text Hume fa un resum de la seva filosofia i reconeix el seu caràcter escèptic. Afirma que el coneixement humà està basat en l’experiència. Aquesta està relacionada amb el sentiment de la creença produïda pel costum. Considera que una creença són les percepcions, tant les impressions com les idees d’aquestes impressions. Per últim afirma que utilitzem la raó perquè no ho podem evitar.

2- Títol.

L’escepticisme de l’empirisme.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de l’Abstract, un resum del tractat de la naturalesa Humana Hume fa un breu resum de la seva filosofia escèptica. Segons aquest filòsof racionalista, al món només hi ha creença produïda per l’hàbit. Defineix aquesta creença com un sentiment en comptes d’un acte racional. Quan suposem que un objecte existeix després de deixar de percebre’l, aquesta creença no és res més que un sentiment del mateix tipus. Aquesta afirmació del text vol dir que les creences no només són els objectes que percebem a través dels sentits sinó que també les idees que tenim d’aquests cossos, es a dir, les percepcions.

Per últim, afirma que és inevitable no utilitzar la raó i fa una crítica a l’escepticisme radical dels pirrònics.

4- Comparació amb altres autors.

Aquest escepticisme i la creença de Hume es poden comparar amb la l’al·legoria de la línia de Plató. Aquest filòsof antic defensava dos móns. El primer d’aquests móns, el sensible, nega l’existència d’un coneixement cert, tal com Hume defensa en aquest fragment. Com a diferència entre ambdós trobem que Plató a més afirma que existeix certesa, però només el podem obtenir al món intel·ligible.

Com a filòsof no defensor de l’escepticisme trobem a Descartes, que afirma l’existència del jo i dels cossos, tal com va dir: no podem dubtar del fet que estem dubtant. Per contra Hume no afirma l’existència ni la no existència dels cossos, sinó que vivim en un món de creença.

Per últim, l’escepticisme que defensa Hume en el text no és tan radical com el dels antics Pirrònics, que afirmen que res no és cert.

6.4- Comentari de text d'un fragment de l'abtract de Hume

2011-03-19T12:52:00.001-07:00

1- Idees principals.

Hume afirma que el futur no ha d’estar d’acord amb el passat. Per tant, és possible que quelcom sigui, però això no ha de ser obligatori. Aquesta afirmació la classifica dins el grup de les qüestions de fet ja que sabem el que ha passat, és a dir, estem acostumats a això, però no podem estar segurs del que passarà. Per tant, tot i que després d’una causa concreta, es derivi el mateix efecte, quelcom que afirma la raó, no podem estar segurs que després d’aquesta causa li segueixi sempre el mateix efecte.

2- Títol.

Relació del passat amb el futur.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de l’abstract, el resum del Tractat de la naturalesa humana, Hume critica el principi de causalitat. Explica que després d’una causa no sempre s’ha de deriva el mateix efecte. Per exemple, hem adquirit l’hàbit que tots els dies surt el sol, però és possible que demà no surti? La resposta de Hume seria un sí radical.

Segons aquest filòsof no existeixen efectes precedits per una causa, sinó uns fets A que donen lloc a uns fets B. Per tant, hi ha infinits efectes que no podem predir. En contraposició a aquest costum trobem la raó. Aquesta, contrària al criteri empirista de Hume, afirma la relació entre causa i efecte, però tal com diu al text: no és la raó la guia de la vida, sinó el costum.

En conclusió, hi ha la possibilitat que una causa no tingui sempre el mateix efecte, per tant, nega l’existència del destí.

4- Comparació amb altres autors.

A l’edat mitjana, Sant Tomàs d’Aquino va intentar demostrar l’existència de Déu a part de l’argument quia que afirma que primer té lloc l’efecte i després la causa. Aquesta demostració explica que si podem veure un efecte vol dir que ha d’existir quelcom que l’hagi creat, la causa, es a dir, Déu. Aquest raonament és contrari a Hume ja que tal com afirma al text: no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb l’experiència passada.

Podem comparar el que defensa Hume en aquest fragment amb Spinoza. Aquest filòsof racionalista afirma el determinisme, és a dir, la negació de la llibertat, per tant, l’home té un destí. Spinoza també inclou com a causa a Déu, i l’home és un efecte de la natura. Hume es contraposa a aquest raonament perquè malgrat el fet que l’experiència afirmi quelcom del passat, existeix la possibilitat que futur sigui diferent i per tant, nega el destí.

6.3- Comentari del text 4 de Hume

2011-03-17T15:41:00.000-07:00

Investigació sobre l'enteniment humà, Secció IV, part I (Alianza, Madrid 1994, 8^a ed., p. 47-48).

1- Idees principals.

Hume fa una distinció entre els objectes de la raó: les relacions d’idees i les qüestions de fet. Les primeres són indubtables i no poden ser d’una altre manera. En aquest grup hi pertanyen les veritats matemàtiques i Hume posa l’exemple del teorema de Pitàgores. Pel que fa a les qüestions de fet, el seu contrari és possible, a diferència de les relacions d’idees. Per tant, el sol sortirà demà és una qüestió de fet perquè pot ser que no surti.

2- Títol.

Relacions d’idees i qüestions de fet.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de l’obra Investigació sobre l'enteniment humà, Hume explica els dos objectes de la raó humana: les relacions d’idees i les qüestions de fet. Les matemàtiques i la lògica pertanyen al primer grup. Per exemple, el quadrat té quatre costats. Aquesta afirmació és una veritat necessària i, encara que puguem percebre quelcom a través dels sentis no vol dir que no sigui una veritat. Per tant que aquestes ciències no segueixen el criteri empirista.

Per contra, les qüestions de fet són contingents, és a dir, són però podrien no ser. El contrari de qualsevol qüestió de fet és, en qualsevol cas, possible. Aquesta afirmació que trobem al text vol dir que malgrat la nostra experiència confirmi que si llancem un objecte al aire caigui, també és possible que no caigui.

4- Comparació amb altres autors.

El filòsof racionalista Leibniz, a la seva teoria del coneixement ja va diferenciar entre dos tipus de veritats (de raó i de fet) que presenten les mateixes característiques que les relacions d’idees i les qüestions de fet que descriu Hume al text.

6.2- Comentari de text: Identitat personal (Hume)

2011-03-17T15:34:00.001-07:00

1- Idees principals.

En aquest text afirma que l’ànima és un conjunt de percepcions poc simples. Les nostres percepcions en general no pertanyen a la ment, sinó que la formen. Pel que fa a la substància, defensa que no podem tenir la idea ja que no tenim cap impressió de la qual es pugui originar. Compara la idea de substància amb Descartes, qui afirma que és la ment. En canvi, per Hume no és una substància sinó un conjunt de percepcions.

2- Títol.

Crítica de la idea de substància.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de l’Abstract,resum del tractat de la naturalesa humana Hume defineix l’ànima com un conjunt de percepcions complexes, per tant, formades per impressions i idees. En segon lloc explica la ment.

Critica al racionalista Descartes per defensar: el pensament, o la percepció en general, és l’essència de la ment. Hume considera més important les impressions i també que no podem pensar que existeix una idea de substància ja que no tenim cap impressió de la substància. Per últim continua aquesta critica afirmant que la nostra ment no és una substància.

4- Comparació amb altres autors.

Tal com ja fa en el text, podem comparar el pensament de Hume amb Descartes. Pel filòsof racionalista la substància diferencia dos tipus de substància: el jo o la substància pensant i els cossos o la substància extensa. Per contra, Hume nega l’existència de la idea de substància perquè s’haurien de derivar d’unes impressions, les quals no coneixem.

Anteriorment a la filosofia Moderna i Medieval, Aristòtil ja va tractar el tema de la substància, però des d’un punt de vista materialista, contrari a la substància espiritual de Hume o Descartes.

En conclusió, en aquest fragment Hume critica la idea cartesiana de substància seguint el model empirista.

6.1- Comentari de text d'un fragment de l'abstract de Hume

2011-03-17T15:20:00.000-07:00

1- Idees principals.

Després d’explicar el significat d’uns mots explica la relació que s’estableix entre aquests: les percepcions es divideixen en impressions i idees. Primerament defensa que només podem conèixer a través dels sentits. A continuació afirma l’existència d’idees innates i per últim d’aquest resum de la seva teoria del coneixement explica que les passions sorgeixen de la naturalesa, a diferència de Locke que defensava que l’origen era la ment.

2- Títol.

Tipus de percepcions: impressions i idees

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de la seva obra Abstract, Hume divideix el que tenim a la ment, és a dir, les percepcions, en impressions i idees. Tal com diu el text, es diferencien per la intensitat: les impressions són immediates i més fortes que les idees i les considera les dades de l’experiència.

Pel que fa al segon paràgraf, explica la seva teoria del coneixement relacionant els conceptes anteriors. Les idees són febles i provenen de les impressions, no al contrari, afirmació que confirma que es tracta d’una teoria empirista. Per tant, primer de tot són les impressions que captem amb els sentits i a continuació tenim aquestes imatges febles a la ment.

4- Comparació amb altres autors.

Tal com Hume fa referència al text, podem comparar la seva teoria del coneixement amb John Locke, un altre empirista. Per tant, tenen en comú que l’origen d’aquestes idees és l’experiència sensible, però difereixen en el fet que Locke nega l’existència d’idees innates.

En aquest mateix període de la filosofia moderna però en un corrent contrari, el racionalisme, destaca Descartes. Pels filòsofs racionalistes només podem arribar a conèixer a través de la raó ja que els sentits ens enganyen.

Per últim, cal destacar una diferència important amb un autor anterior. Plató afirma que les coses són còpies de les idees, però l’empirisme considera que aquestes idees són les còpies de les impressions.

David Hume

Filosofia moderna

2011-03-03T13:59:00.001-08:00

En aquesta presentació trobem un resum de la filosofia moderna, des de Racionalistes com Descartes (ja tractat en aquest blog) fins als filòsofs de la il·lustració com Kant.

Filosofía moderna

View more presentations from José Ángel Castaño Gracia.

5.5- Redacció: és aquest el millor dels móns possibles?

2011-03-02T13:41:00.000-08:00

Si ens preguntem això, perquè no pensar en si és aquest el pitjor dels móns possibles? D’entrada no ho podem saber ja que només coneixem aquest. Ens podem imaginar un món millor a la vegada que podem tenir la idea d’un món pitjor.

De les coses existents en el món que coneixem, hi ha algunes que es mantindrien i altres que variarien. No es podria dubtar de les veritats matemàtiques, però si de les coses extenses. Quelcom material pot canviar de mida, forma, color etc, però seria un error pensar que dos més dos no és igual a quatre.

D’on ve el món? Aquesta pregunta ja la van formular filòsofs com Plató, però actualment aquest fet està explicat pel Big Bang. Per tant, podem pensar que existeixen o que podrien haver existit altres móns diferents al que coneixem.

No podem pensar si és aquest el millor dels móns possibles, només és possible pensar en un món millor.

5.4- Comentari del text 12 de Descartes

2011-02-27T13:31:00.000-08:00

Demostració de l’existència dels cossos: Meditacions metafísiques, 6a.

1- Idees principals.

Descartes vol analitzar les coses materials i s’adona primerament que una part d’elles és certa ja que hi queden reflectides diversos aspectes de la geometria. Afirma que no pot concebre les coses tal com Déu les crea. Finalment arriba a la conclusió que aquest ésser diví ens presenta les seves idees de forma indirecta a través dels cossos i, per tant, existeixen.

2- Títol.

Les idees de Déu en els cossos.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de les Meditacions metafísiques, Descartes analitza les idees per arribar a una conclusió. Comença afirmant que en elles hi trobem reflectides les qualitats primàries (alçada, amplada...) i això fa que existeixin. Aquest filòsof també defensa això ja que sinó, Déu, el creador de totes les coses, ens estaria enganyant. Tot i això, els cossos que crea no els veiem tal com són, no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, tal com diu al text.

A més, cal destacar que en aquest fragment apareixen dos dels tres tipus d’idees de les quals fa una classificació: adventícies (com la forma d’un cos que observem amb els sentits) i innates (el Déu i el jo).

4- Comparació amb altres autors.

Un dels temes principals d’aquest text són les idees. Mentre Descartes afirma que si que podem conèixer les idees quan estem vius, Plató ho nega i defensa que només les podem assolir quan arribem al món intel·ligible, es a dir, quan ens morim. Aquest filòsof anterior al cristianisme no va poder provar l’existència de Déu, però si afirma que existeix un ésser, el demiürg, que té una funció similar a la de Descartes: crear els cossos a partir de les idees.

5.3- Comentari del text 7 de Descartes

2011-02-27T12:36:00.000-08:00

Comentari text 7 Descartes: Demostració de l’existència de Déu Meditacions metafísiques, 5a.

1- Idees principals.

En aquest text, Descartes tracta la idea de Déu i de la resta de coses (com les veritats matemàtiques) de la mateixa manera, com quelcom extramental excepte el jo. Per tant, si considera certa l’existència de Déu, també les altres coses. Per continuar aquesta comparació entre ambdues parts, separa tal com fa sempre la seva l’existència de la seva essència. Finalment, s’adona que van lligades amb quelcom del qual no poden prescindir.

2- Títol.

Déu: la realitat extramental del “jo”.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de Meditacions metafísiques del filòsof racionalista Descartes intenta demostrat l’existència de Déu a través de la raó, ja que els sentits ens enganyen. Primerament defensa que la idea de Déu, un ésser perfecte, és igual a la de qualsevol veritat matemàtica. La idea d’aquest ésser és infinita, a diferència de “jo”, que és una substància finita i per tant no el pot haver creat.

A continuació intenta separar l’existència de l’essència en Déu i els cossos. No podem pensar que aquest ésser no existeix ja que no seria perfecte o, tal com diu el text: “Concebre un Déu al qual falti l’existència no és pas menys contradictori que concebre una muntanya a la qual li falti la vall”.

4- Comparació amb altres autors.

Pel que fa a la seva demostració, podem comparar aquest text amb Sant Anselm. Aquest filòsof de l’Edat Mitjana va demostrar la seva existència a partir del fet que Déu és perfecte i la perfecció implica existència, per tant, Déu existeix. A diferència de l’argument ontològic de Sant Anselm, Descartes es basa en el jo per demostrar l’existència de Déu.

5.2- Comentari de text 9 de Descartes

2011-02-26T12:30:00.000-08:00

Comentari de text 9: Hipòtesi del Déu enganyador: Meditacions metafísiques, 1ª.

1- Idees principals.

En aquest text de Descartes, el seu esperit opina que existeix un Déu tot poderós que l’ha creat tal com és. A partir d’aquí, es qüestiona si la resta de coses no existeixen ja que ha vist com els altres s’enganyen. Descartes arriba a pensar que si els altres s’enganyen ell també ho fa, dubtant fins i tot de les veritats matemàtiques. Aquesta reflexió fa que l’autor pensi perquè existeix un Déu que permeti que s’equivoqui.

2- Títol.

El dubte de la realitat.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de les Meditacions metafísiques de Descartes ens explica la seva hipòtesi del Déu enganyador. Per començar, creu en la seva existència ja que, tal com diu el text: “pel qual jo he estat creat i produït tal i com jo sóc”. El filòsof es pregunta perquè aquest Déu l’ha creat d’aquesta manera sabent que s’està enganyant i això li porta a refutar la seva hipòtesi del Déu enganyador i situar-se en una postura més radical amb la hipòtesi del geni maligne. Finalment arriba a una veritat: el subjecte és el centre del coneixement.

En conclusió, l’autor mostra les reflexions i conclusions a les que ha arribat en la tercera fase del dubte cartesià.

4- Comparació amb altres autors.

El fet que afirmi l’existència de Déu a la hipòtesi, permet comparar-lo amb altres autors que també volien demostrar en la seva existència. Sant Agustí defensava que Déu va crear el món quan va crear el temps, però Descartes crea aquesta hipòtesi per intentar resoldre la última fase del dubte cartesià. A més, acaba refutant aquesta hipòtesi ja que no pot existir un Déu que ens enganyi.

La finalitat de Descartes és arribar a la veritat, tal com van fer altres autors com Plató, que volia arribar a una veritat universal. Aquest filòsof afirma l’existència de dos móns: el món sensible i el món intel·ligible. La seva teoria es basa en que només podem assolir les idees quan ja no estiguem al món sensible, i per tant, només després de la mort. Per contra, Descartes arriba a una primera veritat: el “jo”.

5.1- Comentari del text 1 de Descartes

2011-02-20T12:24:00.000-08:00

Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2ª part.

1- Idees principals.

El text explica els quatre preceptes que proposa Descartes per arribar a una veritat universal. El primer defensa que només acceptar com cert el que clarament és evident. El segon dividir les dificultats per millorar la solució. El tercet afirma que s’han d’ordenar els pensaments de simples a complexos. Per últim, el quart consisteix en enumerar-ho tot. Per tant, arribem al coneixement a través de la raó.

2- Títol.

Només 4 preceptes per arribar al coneixement.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment del Discurs del mètode, Descartes exposa els preceptes que s’han de seguir per assolir un objectiu: arribar al coneixe

ment. A diferència d’altres situacions com les lleis, que hi ha moltes, ell només proposa quatre ja que tal com diu al text “un estat està molt més ben regit quan en té ben poques”.

Primerament, cal oblidar-se del que no està clar si volem arribar a la certesa, es a dir, a l’absència de dubte. En segon lloc, defensa la divisió de les dificultats per arribar a una solució millor. Després ordenar els pensaments ascendint per graus la seva complexitat. El quart precepte explica que s’ha de numerar tot, sense oblidar-se de res.

4- Comparació amb altres autors.

Molts dels autors anteriors a Descartes van tractar la idea d’un coneixement universal. El primer que ho va fer va ser Sòcrates, i més tard Plató va afirmar que l’universal es troba al món de les idees. Això vol dir que només podem arribar al coneixement quan estem al món intel·ligible, es a dir, quan ens deslliurem de les cadenes o morim. A diferencia d’això, Descartes afirma que si que podem arribar a quelcom cert seguint només 4 passos. Simplificar-ho fa que s’assembli a la teoria de Guillem, que tendeix a la simplicitat per explicar la realitat, “no hem de multiplicar els ens sense necessitat”.

En conclusió, aquest fragment té aspectes de teories de diferents filòsofs i èpoques.

René Descartes

4.4- Comentari de text de Sant Tomàs d'Aquino

2011-01-31T12:02:00.000-08:00

Demostració per la causa i desmotració per l'efecte

1- Idees principals

En aquest fragment sant Tomàs explica dos tipus de demostracions. L’anomenada propter quid que parteix de la causa i l’altre anomenada quia, que parteix de l’efecte. Ambdues són oposades ja que una parteix de la causa per arribar a l’efecte i l’altre al revés. Tot i que explica les dues, l’autor està defensant la segona, amb la qual vol demostrar que Déu.

2- Títol.

Per causa i efecte: la demostració de l’existència de Déu.

3- Anàlisi del text.

La finalitat d’aquest text de Summa theologica de Sant Tomàs d’Aquino és demostrar l’existència de Déu. Explica l’existència de dos tipus de demostracions: per la causa i per l’efecte. La primera demostració exposada anteriorment per sant Anselm és rebutjada per sant Tomás, qui defensa la demostració per l’efecte. Aquesta demostració explica que si podem veure un efecte vol dir que ha d’existir quelcom que l’hagi creat (la causa), es a dir, Déu. Sant Tomàs posa en pràctica aquesta demostració i proposa cinc vies , les quals afirmen l’existència de Déu.

4- Comparació amb altres autors.

Pel que fa a l’existència de Déu, altres filòsofs com sant Anselm van provar la seva existència amb l’argument ontològic. Aquest argument parteix de l’existència de Déu, però sant Tomàs el critica. Sant Anselm defensa que dir “Déu no existeix” ja s’està afirmant que “Déu és”.

Un argument semblant al que defensa sant Tomàs en el text és el que va utilitzar Aristòtil amb el primer motor immòbil. Aquest filòsof veia el moviment (efecte) i arriba a la causa, es a dir, el primer motor.

En conclusió, aquest fragment de sant Agustí critica l’argument ontològic de sant Anselm i defensa el seu propi, però els dos intenten explicar el mateix: l’existència de Déu.

Sant Tomàs d'Aquino

4.3- El parany de Sant Anselm

2011-01-15T14:31:00.000-08:00

L’argument ontològic de Sant Anselm parteix del fet que Déu és perfecte, i això implica la seva existència. Afirma que “Déu és l’ésser major del qual res no pot ser pensat”. El parany d’aquest filòsof, quelcom que ha estat criticat per altres posteriors és que malgrat podem imaginar coses a la ment, no vol dir que existeixin. Per exemple, podem imaginar-nos a un unicorn però, això fa que un unicorn existeixi?

Una de les critiques més conegudes és la de Kant. Defensa que podem pensar que tenim 100€ a la butxaca, però això no farà que tinguem 100€ a la butxaca.

4.2-Comentari de text Sant Agustí d'Hipona

2011-01-01T11:13:00.000-08:00

El temps va ser creat amb el món

1- Idees principals.

La principal idea d’aquest fragment és que Déu va crear el temps quan va crear el món. No podem dir que va trigar molt de temps en crear el món ja que abans no existien els segles. Que hi havia abans de la creació divina del temps? Res, perquè no té sentit preguntar-se que això si no existia el temps. L’altra idea exposada al text és l’eternitat de Déu, una eternitat aliena al temps.

2- Títol.

Déu, el creador del temps.

3- Anàlisi del text.

En aquest text del llibre “Confessions”, el seu autor Sant Agustí d’Hipona es dirigeix a Déu. Afirma que aquest crea el temps del no-res quan va crear el món. Deixa clara la importància que té Déu, on destaca que és un ésser etern. A part d’això, també és intemporal, a diferència de l’home, que és material.

4- Comparació amb altres autors.

La majoria dels autors anteriors a Sant Agustí ja van tractar el tema de la creació i l’eternitat de les coses. El sofista Gòrgies afirmava la idea de nihilisme, es a dir, que del no-res no pot sortir res. Aquesta teoria es contraposa a la creació de Déu a partir del no-res defensada per Sant Agustí.

Parmènides d’Elea, el filòsof conegut per l’”esser” també negava que del no-res pogués existir res. Per aquest filòsof presocràtic, l’esser també és etern,no ha nascut ni morirà, i és sempre ara tal com afirma sant Agustí al text: “el teu avui és l’eternitat”. Aquest filòsof, igual que Gòrgies, és anteriors al Cristianisme, i per tant no es podien haver convertit a aquesta religió com ho va fer l’autor del text.

En conclusió, al text s’exposa una idea contrària a la de molts autors anteriors a sant Agustí: el temps és creat per Déu quan crea el món.

Sant Agustí d'Hipona

4.1- Comentari de text: Carta a Meneceu

2011-01-01T10:58:00.000-08:00

1- Idees principals.

Aquest fragment explica com es pot ser feliç. Per començar, afirma que hem de filosofar sempre, que no importa l’edat. Per arribar a la felicitat, no hem de tenir por a la mort, ja que quan estem vius no hi ha mort i quan morim no estem vius ni sentim. En el text, deixa clar que no estem en mans del destí i que hi ha desitjos naturals i vans. Dels naturals en destaquen els necessaris, i d’aquests n’hi ha de diversos tipus segons el que es vol satisfer (indispensables per assolir la felicitat, el benestar...). Quan ja hem satisfet els desitjos ja no volem res més, per tant sentim plaer. A partir d’aquí es basa en el plaer, sobretot amb moderació. És feliç qui té menys necessitats i qui modera el plaer, es a dir, que sap evitar el plaer si el dolor posterior serà més gran i a l’inrevés.

2- Títol.

Com es pot assolir la felicitat?

3- Anàlisi del text.

Aquest text d’Epicur tracta sobre diferents temes. Primer defensa la reflexió que es fa quan filosofem, es a dir, la intel·ligència, i que ens porta a la vida perfecte. La mort segons Epicur, no ha de ser una por per l’home, ja que quan s’ha mort no està viu i si té temors pel moment que arribi, no aconseguirà la felicitat. Està en contra dels que afirmen que el destí està escrit i no es pot canviar. L’últim tema general que tracta al text és el dels plaers i dolors, que engloba altres subtemes com els desitjos. És necessari organitzar els desitjos alhora que també ho és tenir només desitjos naturals i necessaris. Per tant, per ser feliços hem de ser autosuficients. Quan explica el plaer i el dolor, sempre ho fa partint de la moderació d’aquests. És important saber escollir, ja que és millor tenir un dolor perquè després arribarà un plaer més gran. Per triar, ho hem de fer amb seny, per tant, tornem al primer dels temes esmentats al text: filosofar.

Qui té en compte tot això, és savi i pot arribar a la felicitat i tenir una vida perfecta.

4- Compara amb altres autors.

Epicur pertany a la cultura hel·lenística, posterior a Plató o Aristòtil. Aquests filòsofs van tractar l’ètica. Plató, que defensa l’existència de dos móns (el món sensible i el món de les idees) afirma que la felicitat consisteix en conèixer les idees. Segons Aristòtil, l’home té com a finalitat suprema la felicitat i aquesta ha de trobar-se en la activitat especialment humana, es a dir, l’activitat intel·lectual. Tal com afirma Epicur al principi “Que ningú, pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar” defensa l’activitat intel·lectual que es troba en la teoria eudeimonista d’Aristòtil.

En conclusió,tot i que Epicur fa una crítica sobre algunes teories de Plató i Aristòtil, pel que fa a l’ètica, no tenen una posició diferenciada.

Epicur

3.3-Comentari text 17 d'Aristòtil

2011-01-01T10:44:00.000-08:00

La virtut:Ètica a Nicòmac, B,6, 1106a-1106b.

1- Idees principals.

Aquest text tracta del terme mitjà entre el defecte i l’excés, es troben a la mateixa distància respecte a aquest terme. Aquest dos extrems són diferents per qualsevol, qui busca el terme mitjà. Finalment relaciona tot això amb la virtut ètica, que es refereix a passions i accions i ha de tendir al terme mitjà.

2- Títol.

La virtut, quelcom que ha de tendir al terme mitjà.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment de l’Ètica a Nicòmac tracta principalment del terme mitjà i la virtut. Per començar, afirma l’existència del terme mitjà, de l’excés i del defecte en una mateixa cosa. Per exemple, si parlem de la velocitat per conduir a l’autopista, circular a 40Km/h correspon al defecte, fer-ho a 120km/h correspon al terme mitjà i conduir a més de 150km/h correspon a l’excés. Si traslladem aquest exemple a la virtut, parlem de covardia, valor i temeritat, respectivament.

4- Comparació amb altres autors.

L’equilibri entre el cos i l’ànima, es a dir, la virtut és un dels temes que caracteritza a Plató. Aquest equilibri vol dir que cadascuna de les parts ha de fer la seva funció i correspon terme mitjà que exposa Aristòtil al text. A partir de la correspondència de les virtuts a les parts de l’ànima defensada per Plató, el seu deixeble fa una divisió entre dos tipus de virtuts: intel·lectuals (part racional de l’ànima) i morals (part irracional de l’ànima). Amb aquesta divisió, Aristòtil entén les virtuts de la part racional de l’ànima de Plató com a intel·lectuals i les virtuts de la part irascible i concupiscible com a morals.

3.2- Comentari del text 15 d'Aristòtil

2010-11-20T08:46:00.000-08:00

El moviment i la deducció del primer motor immòbil: Fisica, H (llire VIII), 4-5, 255b35-356a20.

1- Idees principals.

El text explica quin és el principi que mou les coses: el primer motor immòbil. Per començar, mostra gràcies a l’exemple del bastó que mou la pedra, quin és el motor de cada moviment. A partir d’aquí continua la seva explicació negant l’existència de motors infinits, si no que afirma que hi ha un primer motor. En cas que aquest motor es mogui, no haurà estat mogut per qualsevol altre motor, si no només per ell mateix.

2- Títol.

El primer motor com a creador del moviment.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment del llibre VIII de la Física d’Aristòtil se centra en el primer motor. Partint de l’exemple (el bastó que mou la pedra) trobem que una cosa es moguda per una altra, que a l’hora es moguda per una altra, l’home. Aquest home, que només és mogut per si mateix i no per una altra cosa s’identifica amb el primer motor.

En el text, Aristòtil complementa aquest raonament fent la següent afirmació: “en una sèrie infinita, no hi ha cap terme que sigui el primer”. Amb això explicar que si una cosa ha estat moguda per una altra, i aquesta per una altra i així successivament, no existeix quelcom que sigui el primer.

4- Comparació amb altres autors.

Anteriorment a Aristòtil, gairebé no s’havia tractat sobre el moviment. Zenó d’Elea, deixeble de Parmènides, va aplicar la teoria del seu mestre on es negava la possibilitat de moviment. Aquesta teoria afirma que per mouren’s d’un punt A a un punt B, hem de passar per un punt C, i per arribar a C hem de passar per D i així infinitament, i per tant, vol dir que no ens podem moure. Per contra, Aristòtil considera que existeix el que ell anomena el primer motor, que és la causa que crea el moviment successiu dels objectes. El primer motor el podem comparar amb el demiürg, la causa ordenadora de les idees del món intel·ligible i el món sensible que defensa Plató. El mateix passa amb el logos d’Heràclit i el nous d’Anaxàgores.

En conclusió, Aristòtil defensa el primer motor com a principi de moviment, contaria a la negació del moviment de Zenó d’Elea. Filòsofs anteriors com els presocràtics o Plató ja van explicar una part de la teoria a partir d’un principi (logos, nous, demiürg...).

3.1- Comentari del text 14 d'Aristòtil

2010-11-20T08:37:00.000-08:00

Acte i potència: Metafísica, (llibre 9) 1051-15

1- Idees principals.

Segons el text, l’acte és més important que la potencia. Per demostrar-ho, explica que aquelles coses que tenen potència per a una cosa, també tenen potència per la contrària, però no les dues a l’hora. Amb els actes passa el mateix, és impossible que es donin els actes contraris a la vegada i per tant un dels dos ha de ser el bé.

2- Títol.

L’ésser en acte, la superació de l’ésser en potència.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment pertany al llibre d’Aristòtil la Metafísica, que pertany al seus escrits esotèrics. En el text se centra en la possibilitat de rebre una forma (la potència) i en la forma (l’acte). Afirma que l’acte és millor i més valuós que la forma ja que és la possibilitat feta realitat, per tant, l’esser ja és. Anteriorment aquest ésser es l’ésser que encara no és però pot arribar a ser ja que tendeix a la seva perfecció.

Pel que fa als contraris, defensa que la potència i l’acte dels contraris no poden existir a la vegada. Tal com diu al text “els contraris, però són impossibles alhora” perquè la potència es converteix en l’acte, i és impossible també que es donin els actes alhora (per exemple, l’estar sà i l’estar sofrint)”.

4- Comparació amb altres autors.

Aquesta teoria defensada per Aristòtil es veu influenciada pels filòsofs presocràtics Heràclit i Parmènides. D’Heràclit accepta tal com defensa el text, la lluita de contraris, que ve donada per la idea de canvi, es a dir, passar d’un estat a un altre. Un exemple d’aquest fragment és l’estar sà i l’estar sofrint. Partint de la definició de canvi, podem dir que es pot passar d’estar sà a estar sofrint i a l’inrevés . També apareix l’ésser de Parmènides, però amb una diferència fonamental: Aristòtil afirma el canvi que Parmènides nega.

En conclusió, aquest filòsof defensa que l’acte és millor i més valuós que la potència i utilitzant els exemples com a recurs, nega l’existència de dos contraris a la vegada.

Aristòtil

2.4- Comentari de text: El demiürg com a causa ordenadora del món

2010-10-29T09:53:00.000-07:00

1- Idees principals.

La primera idea que apareix en el text és que del no-res, no pot sortir res. Afirma que el Demiürg és el que realitza la seva obra amb la màxima perfecció i deixa clar que no és un creador. A partir d’aquest concepte, on es veuen involucrats els dos móns, defensa que el món sensible és necessàriament un reflex del món intel·ligible.

2- Títol.

El demiüg, l'ordenador del món sensible.

3- Anàlisi del text.

El text es basa en el demiürg, que és qui s’encarrega d’ ordenar les coses, per això l’anomena artesà. És important tenir en compte que el demiürg de Plató no és in principi creador (“si els seus ulls es fixessin en allò que ha nascut, si utilitzés un model sotmès al naixement, la seva obra no seria bella”) si nó ordenador. En aquesta frase, també podem observar que no crea les coses perquè la única manera de que puguin ser gairebé perfectes és preñent com a model les idees. Aquest artesà aplica sobre la matèria del món sensible, les idees del món intel·ligible. Parla de la També defensa, tal com s’exemplifica clarament al “Mite de la Caverna de Plató”, aquest món sensible només és un reflex del món de les idees.

4- Comparació amb altres autors.

A part de la clara influència Socràtica en els textos de Plató, podem comparar aquest text amb filòsofs presocràtics com Anaxàgores o Parmènides.

La idea comuna entre Anaxàgores i Plató és quelcom que fa que es formin les coses. En el cas del filòsof presocràtic es tracta del concepte de nous, que barreja les homeomeries per crear les coses, i en Plató hi ha el concepte de Demiürg, una espècie d’artesà ordenador.

Plató també va estar influït per Parmènides, qui ja va diferenciar entre la via de la veritat (món de les idees) i la via de l’opinió (món sensible). Una altra idea molt important que comparteixen és que del no-res, no pot sortir res.

Com a diferencia respecte la majoria de textos de Plató es que no apareix Sòcrates com a protagonista.

En conclusió, es tracta d’un text basat en l’artesa que ordenador del món sensible i la separació dels dos móns, on el món sensible és un reflex de l’altre.

2.3- Comentari de text: La naturalesa de les idees (Plató)

2010-10-24T06:55:00.000-07:00

II. Aspectes ontològics de la teoria de les idees.-

5. La naturalesa de les idees: Fedó, 78.

1- Idees principals.

En aquest fragment de Plató predominen les preguntes que formula Sòcrates, el seu mestre, sobre si les idees canvien. Per això, posa com a exemple d’idea la igualtat i la bellesa, però també afirma que poden ser qualsevol de les realitats en si. Finalment, després de totes aquestes preguntes, Cebes respon que aquestes idees mai canvien.

2- Títol.

La idea de les realitats, una idea immutable.

3- Anàlisi.

Plató, com en la majoria de les seves obres, posa com a protagonista al seu mestre. Amb Sòcrates com a protagonista, formula una sèrie de preguntes sobre el canvi de forma i estat de les idees, que Cebes nega finalment. Aquest fragment vol explicar els aspectes ontològics de la teoria de les idees, on afirma l’existència d’una realitat invisible, que no es pot percebre amb els sentits, com per exemple la bellesa. Aquesta realitat és tal com diu en el text, immutable i necessària, però també és universal i eterna. En aquest cas, és important diferenciar entre la idea de bellesa, que presenta totes aquestes característiques, i el paradigma, model al qual totes les coses intenten apropar-se, i que canvia.

4- Compara amb altres autors.

Partint de que és un text de Plató, trobem una gran influència de Sòcrates. Per començar, podem observar que hi ha moltes preguntes (“La igualtat en si, la bellesa en si, cadascuna de les realitats en si, l'ésser, admet un canvi qualsevol?”) i que la seva resposta no és molt elaborada. Es tracta del mètode Socràtic basat en el diàleg i contraposat al mètode utilitzat pels Sofistes.

Sòcrates parlava d’un concepte universal que Plató inclou en el text i que es tracta d’una idea universal. Aquesta idea és contrària al que pensaven els Sofistes com Protàgores, que defensaven una idea basada en el subjectivisme (tal com se’m presenten les coses, així són per a mi, tal com se’t presenten les coses, així són per a tu).

En conclusió, La naturalesa de les idees és un fragment de Plató que tracta sobre que les idees són immutables i universals i que esta basat en el pensament de Sòcrates, contrari al sofista.

El mite de la caverna adaptat a l'actualitat

2010-10-17T18:25:00.000-07:00

Aquest video del programa de televisió Polònia fa una paròdia de la pel·lícula El show de Truman. Truman Burbank és el protagonista d'un show de la televisió. Tot a la seva vida és mentida, des de la seva dona fins als seus amics, que són fruït d'un guió fet a la seva mesura en un immens plató. Després de trenta anys comencen a aparèixer uns errors que obligen al protagonista a qüestionar-se sobre el que el rodeja i a tracta de conèixer la veritat.

Aquesta pel·licula i la paròdia feta a tv3 expliquen d'una manera més adaptada a la nostra societat i a l'actualitat, la teoria de les idees defensada per Plató i que exemplifica al mite de la caverna.

2.2- Els símbols del mite de la caverna

2010-10-17T12:09:00.000-07:00

En el mite de la caverna pertany al llibre VII de la República de Plató, que pertany a la època de maduresa. Aquí hi trobem una sèrie de símbols a partir dels quals Plató ens explica els dos móns que existeixen segons ell i com és el difícil pas de l’un a l’altre (arribar al coneixement de les idees): caverna (món sensible) i exterior de la caverna (món intel·ligible). Això ho fa a partir dels presoners (barreja de cos i ànima), que estan encadenats a la caverna i no es poden moure ni girar el cap. Només poden veure les ombres que reflecteixen uns objectes i que consideren la realitat, però Plató vol dir que els sentits ens enganyen. Aquestes ombres són projectades gràcies a un foc, semblant a la llum del sol del món de les idees (el bé). Per tant, al mite de la caverna les ombres simbolitzen l’opinió, un del graus de coneixement.

A partir de que els presoners s’han tret les cadenes es produeix la catarsi o purificació de l’ànima. Aquests surten a l’exterior de la caverna on la llum del sol (bé) els cega però que poc a poc es van acostumant. Després comencen a veure reflexos a l’aigua, que simbolitza el pensament discursiu que explica Plató a l’al·legoria de la línia. Quan els presoners ja s’han acostumat poden contemplar el món exterior i per tant, les idees.

2.1- Comentari de text: Apologia de Sòcrates

2010-10-14T06:37:00.001-07:00

La ignorància socràtica: Apologia de Sòcrates, 21 b-e.

1- Idees principals.

Sòcrates afirma que no sap res, que no és un savi. Volia comprovar perquè era el més savi de tots. Per això va preguntar a dos homes que eren considerats savis, si pensaven que ho eren, i van afirmar la pregunta. Sòcrates, davant els resultats obtinguts, pensava que era més savi que els altres dos homes perquè afirmava que no sabia res, i que això era no saber res.

2- Títol

És més savi qui reconeix que no sap res.

3- Anàlisi del text.

Aquest text és un fragment escrit per Plató sobre Sòcrates, que són l’únic tipus de referència escrita que trobem sobre les idees d’aquest filòsof, ja que no va escriure res.

Amb aquest fragment, Sòcrates ens explica que el més savi, no és el que sap més, sinó el que afirma no saber res. Això forma part de la “ironia”, que consisteix a mantenir un aparent ignorància sobre el tema.

Sòcrates defensa el diàleg, que el podem diferenciar al text quan parla amb els subjectes amb qui vol experimentar. En aquest diàleg, no ha elaborat llargues demostracions, tal com defensa ell.

4- Comparació amb altres autors.

A partir d’aquí, podem comparar aquest filòsof amb els sofistes. Només tenint en comte la manera d’argumentar, trobem grans diferències. Els sofistes elaboraven uns discursos llargs que Sòcrates rebutja. Ho fa per donar la possibilitat de que qüestionin les seves afirmacions, i per tant, de mantenir un diàleg amb l’ interlocutor. Pel que fa a les diferències que no trobem en els texts destaquen que Sòcrates ensenya sense cobrar, que dóna solucions noves als problemes de política i moral i que se centra en l’ètica (vol donar una definició universal de les virtuts i els valors).

El filòsof que ha escrit aquesta cita, Plató, mostra una gran influència de Sòcrates, que deixa reflectida en gairebé tots els seus escrits.

En conclusió, podem resumir el text en una cita de Sòcrates: “jo només sé que no sé res”. També podem afirmar que s’oposa al mètode sofista i que va influir considerablement en el pensament de Plató.

1.4- Comparació d'Empèdocles, Anaxàgores i atomistes (Leucip i Demòcrit)

2010-09-26T10:05:00.000-07:00

Tots tres filòsofs són presocràtics i concretament del grup dels sistemes postparmenídits. Són pluralistes, és a dir, afirmen l’existència de diversos principis. En el cas de Empèdocles, són els quatre elements: aire, foc, terra i aigua. Són eterns i afirma que el que existeix és el resultat de barrejar i separar aquests quatre elements.

Anaxàgores defensa l’existència de les homeomeries, que són les llavors que ho componen tot. Tal com passa amb els quatre elements de Empèdocles, aquestes homeomeries també són eternes, però a més són immutables i poden dividir-se infinitament. Aquestes llavors no tenen moviment per si soles, necessiten un element extern al que Anaxàgores anomena noûs o intel·ligència.

Per últim, trobem als atomistes, representats majoritàriament per Leucip i Demòcrit. Leucip, mestre de Demòcrit, va ser la primera persona en parlar dels àtoms. Defineix els àtoms com els infinits elements indivisibles que sempre es mouen i que es mouen en el buit, que anomenaven el no-ésser. Demòcrit va recolzar aquesta teoria afirmant que els àtoms s’assemblen a l’ésser de Parmènides i quelcom més sobre el buit, que és l’espai que afavoreix el moviment.

En conclusió, a tots aquest filòsofs se’ls considera filòsofs naturals o físics ja que estudien la naturalesa. Són pluralistes i tenen una gran influència de Parmènides i el seu ésser i no-ésser.

1.3- Comentari de text: fragment 7 de Parmènides

2010-09-20T09:13:00.001-07:00

1- Idees principals.

Parmènides exposa la seva idea que l’ ésser és i el no ésser no és i que no es pot pensar en que quelcom no és. L’ésser és etern, per tant no ha nascut ni morirà. Defensa això negant el canvi ja que no es pot saber l’origen i el final de l’ésser. Parmènides afirma que allò que no és, no es pot pensar ni expressar, i si quelcom és, si que es pot pensar i expressar. Segons aquest filòsof, a la via de l’ésser només podem accedir per la raó.

2- Títol.

El que és i el que no és.

3- Compara amb altres autors.

Parmènides defensa un monisme, com la resta d’autors presocràtics: l’ésser és i el no ésser és. A partir d’aquí afirma que l’ésser és etern, ni es crea ni es destrueix, sempre ha estat així i per tant mai canvia. Defineix l’ésser com un tot, etern, homogeni, immòbil i semblant a una esfera i que per això és màximament perfecte.

La negació del canvi defensada per Parmènides s’oposa a monisme dinàmic d’ Heràclit d’Efes. El mateix passa amb l’arkhé d’Heràclit: el foc. Per aquest filòsof d’Efes simbolitza la creació i destrucció, quelcom que nega radicalment Parmènides.

En conclusió, encara que tots dos defensin un monisme com la resta de presocràtics, presenten idees contràries: Heràclit afirma que totes les coses canvien i neixen i es destrueixen i Parmènides nega el canvi i l’existència del no-res i afirma l’existència d’un sol ésser etern.

1.2- Comentari de text: fragments d'Heraclit i Parmènides

2010-09-16T12:38:00.000-07:00

1 - Idees principals

- Fragment 10 d’Heràclit

El text afirma que la guerra, es a dir, el conflicte, sempre està present. Un exemple d’això és la nit i el dia: sense la nit, no podria existir el dia, i sense el dia no es podria donar pas la nit. Segons Heráclit la justícia és discòrdia, una lluita entre contraris que s’harmonitzen i fan que existeixi l’equilibri.

- Fragment 5 de Parmènides

Parmènides afirma que tot el que podem pensar és, si nó, no existeix. Segons aquest filòsof tenim que distingir entre el que és i el que no és i critica a totes les persones que no pensen com ell tractant-los d’ignorants. Afirma que no senten ni veuen i per tant, que no tenen logos o raó.

Parmènides

2- Compara els dos textos.

Tant Heràclit com Parmènides són filòsofs presocràtics i per tant, defensen un principi del qual se’n deriva tot. Per Heràclit sempre hi ha un conflicte entre contraris, que si no es complementen l’un de l’altre es produeix un desequilibri. Parmènides afirma que el no-res és impensable. Si ens centrem en els textos d’ambdós autors podem observar que el d’ Heràclit es basa en la lluita de contraris utilitzant els termes guerra i discòrdia, per tant podem dir que és metafòric. Parmènides, en el seu fragment, ens mostra la seva crítica contra les persones que no pensen com ell, que pensen que existeix el ser i el no-res.

Una altra diferència entre aquest dos filòsofs és la seva manera d’escriure, ja que Heràclit en 3 línies ens mostra el seu pensament, mentre que Parmènides ho fa en 6.

En conclusió, tots dos tenen en comú que existeix un monisme universal: el d’ Heràclit basat en la lluita de contraris i el de Parmènides basat en que si no podem pensar quelcom, no és.

Heràclit

1.1- Comentari de text: Anaximandre (p. 11)

2010-09-16T09:37:00.000-07:00

1- Idees principals.

El filòsofs presocràtics tracten quin és l’origen de totes les coses. Segons el text, Anaximandre de Millet defensa que la idea del moviment etern de les coses, es a dir, que hi ha un naixement i una destrucció per als éssers que va lligada, és inevitable. Aquest filòsof parla de l’apeiron com a principi del qual es deriva tot i fa referència a que mai hi haurà límit, sempre es torna al mateix lloc.

2- Comparació amb altres autors.

Anaximandre i el seu mestre Tales de Millet són dos filòsofs presocràtics que defensen un principi del qual en deriva tot. És coneixen com els filòsofs de la natura ja que tracten temes relacionats amb aquesta i els éssers. Tales afirma que “l’aigua és el principi de tot”. Aquest és el seu monisme, que igual que el de Anaximandre volen determinar l’origen de totes les coses. Per Tales aquest origen és l’aigua i pel que fa al seu deixeble ho és el terme apeiron, on es restaura la justícia anterior.

Anaximandre de Milet

7-Power point: Construcció filosòfica de la ciutadania

2010-06-01T15:01:00.000-07:00

La construcció filosòfica de la ciutadania

View more presentations from lidiaaa.

6- Comentari de text: Càlcul dels plaers i els dolors (p.197)

2010-05-23T04:39:00.000-07:00

Idees principals.

Epicur exposa la idea que l’home busca la vida feliç mitjançant els plaers. Conseqüentment afirma rebuig o fugida del dolor. Pel contrari, defensa que els éssers humans en determinades situacions preferim el dolor que el plaer, perquè a llarg termini el plaer obtingut és elevat. Finalment afirma que hem de mesurar el plaer i el dolor, y saber diferenciar entre el que es útil i el que es inconvenient.

Títol

Els plaers i els dolors per als éssers humans.

Compara amb altre mètodes.

Es tracta d’un fragment epicurista ja que parla d’un plaer calculat, és a dir, la tria d’un plaer o d’un dolor pensant en com afectarà en un futur. Per exemple, a l’hora de preparar-se pels exàmens globals pots escollir entre un plaer, no fer res o sortir amb els amics i el que podríem anomenar dolor, que significaria estudiar moltes hores, fer petits sacrificis de dormir una mica més tard,etc. Aquest últim es un dolor, però que les seves conseqüències en un futur comporten un plaer, i el que inicialment era un plaer més tard podria ser quelcom que no ens agradi.

A diferencia de l’epicurisme, els estoics pensen que el savi és aquella persona que sap dominar les emocions i no fer-se il·lusions respecte el futur, que es una persona autosuficient. En el text, afirma que l’home pot escollir entre el plaer i el dolor i que ha de tenir en compte les conseqüències, però els estoics defensen que tot està en mans del destí.

L’epicurisme té certa semblança amb l’utilitarisme pel que fa al plaers. Els dos fan distinció entre els plaers, però aquesta ultima afirma que s’ha d’arribar a la màxima felicitat per al màxim nombre de persones.

En conclusió, la teoria d’Epicur té aspectes en comú amb l’utilitarisme però és diferencia bastant de l’objectiu de l’home que defensen els estoics.

Preguntes del reportatge de Jean Paul Sartre

2010-05-23T04:12:00.000-07:00

A quin corrent filosòfic pertany?

A l’existencialisme.

Quina concepció de la llibertat defensa?

Que som absolutament lliures.

On va estudiar?

A la Escuela Normal Superior.

Quin és el nom de la seva companya?

Simone Beauvoir.

Quin és el seu precedent filosòfic?

Husserl (fenomenologia).

Que significa que l’existència és contingent?

Que nosaltres estem al món per casualitat, que no hem nascut perquè el món ens necessiti.

Quin és el títol de la seva primera novel·la important?

La nàusea.

L’existència té sentit segons Sartre? Si o no? Perquè?

Té sentit. Depèn de nosaltres que tingui sentit o no.

Com es titula la conferència de Heiddeger que va influir sobre Sartre?

Què és la metafísica?

Quin és el títol de la seva revista?

Le temps Modernes.

1 Quina és la seva posició sobre Déu?

Pensa que si Déu existeix, l’home no és lliure.

Que significa “l’infern són els altres”?

Vol dir que és millor estar sol. Pensem que els altres ens observen i sentim vergonya.

Com es titula el llibre que marca la seva incursió en el marxisme?

Critica de la raó dialèctica.

En quin any va rebre el premi Nobel? Perquè el va rebutjar?

El 1964. Pensava que l’èxit es el fi de la llibertat i que el premi Nobel l’implicaria perdre la seva identitat de filòsof.

Perquè va ser un dels inspiradors del maig del 1968?

Perquè estava en contra de la repressió de l’estat.

Com es titula el diari extremista que va dirigir?

La cause du peuple.

Que significa la revolució perpètua?

Vol dir que no hi ha cap moment en que no hi ha revolució.

Que opinava del terrorisme?

Que és la bomba atòmica dels pobres.

Que vol dir “pensar contra ell mateix”?

Significa posar en dubte tot allò que has après.

Que significa que Sartre era una brúixola ètica?

Vol dir que orientava a la gent.

5.6- Definicions tema 9

2010-05-20T06:44:00.000-07:00

- Temperament: conjunt de sentiments i passions, difícils de modificar.

- Immoral: persona que sap diferenciar entre el bé i el mal i tria el mal.

- Virtut: hàbit de comportament que ens predisposen a obrar bé.

- Consciència moral: capacitat humana de diferenciar entre bé i el mal.

- Responsabilitat: capacitat de respondre dels nostres actes.

- Llibertat externa: manca de coacció externa.

- Llibertat interna: manca de coacció interna.

- Condicionament: no tenir una llibertat absoluta i total, però conservar la llibertat suficient com per ser responsable dels nostres actes.

- Destí: llei de l’univers segons la qual tot succeeix per una raó.

- Determinisme físic: engloba tots els altres determinismes i defensa el principi de causalitat (tota causa té un efecte i tot efecte ve donat per una causa).

- Determinisme genètic: corrent sociobiològic que veu en la dotació genètica de cadascun de nosaltres les causes de totes les nostres accions.

- Determinisme econòmic: explica les diferents etapes històriques i defensa que el nostre comportament està donat pel lloc de la societat que ocupem.

- Existencialisme: defensa que l’existència és anterior a l’esència.

- Indeterminisme: afirmació radical de la llibertat, segons la qual estem determinats.

- Racionalitat econòmica: racionalitat humana que sempre elegeix maximitzant beneficis i minimitzant costos.
- Autonomia moral: quan el subjecte es dóna la llei a si mateix.

- Nivell preconvencional: nivell de l’autonomia moral on la persona té per just el que satisfà els seus interessos i respecta les normes per les conseqüències que podrà tenir.

- Nivell postconvencional: nivell de l’autonomia moral on la persona distingeix entre les normes de la societat i els principis morals universals.

- Lògica de l’atenció: defensa que la maduresa moral també ha de desenvolupar el sentir de la compassió i de la responsabilitat.

- Principi de responsabilitat (Hans Jonas): denuncia la falsa idea de “progrés” sobre la qual estem construint la nostra civilització i defensa que hem de deixar a les generacions futures un món millor.

5.5- Exercisi: un dilema hipotètic

2010-05-20T04:38:00.000-07:00

- Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?

No ha de robar el medicament, podria fer més coses per aconseguir els diners, fer un acord amb el farmacèutic i a més va contra la llei. Tot i així penso que l’actitud del farmacèutic és egoista i molt poc ètica.

- Si Heinz no estimés la seva dona, hauria de robar el medicament per ella? Es Heinz responsable del que li passi a la seva dona? Per què o per què no?

No l’hauria de robar, perquè com he dit va contra la llei. Tot i que no l’estimés, també podria fer alguna cosa per aconseguir els diners.

Heinz no es responsable del que li passi a la seva dona, aquesta malaltia no ha sigut per culpa seva. Penso que el farmacèutic tampoc és responsable, si hagués succeït abans, tindria la culpa per no haver-ho descobert abans? A més, es lliure de vendre o no aquest tractament a qui vulgui, però no és moralment correcte no vendre-ho. El farmacèutic anteposa els diners a la vida d’una persona.

- Té Heinz la mateixa responsabilitat amb la seva dona en cas que no l’estimi? Per què o per què no?

Penso que tampoc és responsable, però canvia que no l’estima i per tant el seu sentiment de culpa no serà tant fort. El grau d’afecte cap a una persona es el que fa que es faci quelcom per salvar la vida d’una persona, i en definitiva el que determina aquest sentiment de culpa.

- Si suposem que la persona malalta no és la seva dona, si no un estrany, Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?

Tampoc, però per solidaritat, també podria fer alguna cosa per intentar evitar la seva mort, és a dir, que fos una de les persones que aportés diners per el medicament.

- La gent ha de fer qualsevol cosa per salvar la vida dels altres en qualsevol cas?

Qualsevol cosa mentre no afecti a altres persones negativament i sigui legal. Penso que no és necessari fer certes coses per aconseguir el que vols, però si ho fas, has de ser responsable dels teus actes.

- El fet que Heinz robi va contra la llei. Això fa que sigui moralment dolent? La gent ha de fer tot el possible per evitar anar contra la llei?

En aquest cas, els més correcte moralment es robar el medicament ja que d’aquesta manera salva la vida d’una persona. Però aquest actes comporten unes conseqüències que haurà d’assumir. Considero més moralment dolenta la actitud del farmacèutic que per diners deixa morir a una persona. També penso que les lleis en alguns casos no són del tot correctes i fa que no sigui just.

5.4- Comentari de text: l'home, l’artífex de la seva pròpia vida

2010-05-13T07:17:00.000-07:00

Idees principals.

Amb aquest text de Seneca s’exposa que l’home ha de saber controlar-se, es a dir, quan amb rapidesa o amb calma quan toqui. Creu que l’ésser humà no ha de deixar-se manipular per coses que desconeix ja que ha de pensar en ell mateix. Seneca afirma que l’home ha d’estar preparat per tots els canvis que pugui tenir la seva vida, ja siguin bons o dolents.

Títol.

Cadascú és l’únic propietari de la seva vida.

Compara amb altres mètodes.

Sèneca afirma que la llibertat és natural, que si existeixen factors externs ja no som lliures. Per tant, l’home pot escollir entre ser lliure o no, és a dir, la llibertat de no deixar-se emportar per altres factors o deixar-se emportar.

Per això, podem comparar aquest fragment amb el determinisme, que defensa que estem determinats per factors. Sèneca considera que som lliures si no tenim en comte els factors externs, però aquesta teoria afirma el contrari, que si estem determinats, per tant, no som lliures.

En conclusió, segons aquest fragment de Sèneca, l’home es l’artífex de la seva vida.

1er debate Zapatero-Rajoy: ¿Se rompe España? (1/2)

2010-05-13T06:58:00.000-07:00

Aquest vidio és un fragment del debat entre Jose Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy el passat any 2008. Tots dos exposen els seus projectes de govern mitjançant l’argumentació.

5.3- Exercisi: raons bones, mediocres i dolentes (p.154 n2)

2010-05-12T14:38:00.000-07:00

2. Suposem que el diari del centre entrevista alguns alumnes sobre la opinió de l’Anna, candidata a delegada del curs. En les opinions següents fes la distinció entre bones raons, raons mediocres i aquelles que no constitueixen cap raó.

Alicia: I tant que la votaré. Sempre defensarà les coses en què creu.
- Raó bona.

Víctor: No obtindrà el meu vot. No té sentit comercial ni per vendre gelats.
- Raó dolenta.

Nèstor: Em moro per votar-la! És guapíssima!
- Raó dolenta.

Rosanna: Per què he de donar-li suport? Què ha fet per mi?
- Raó dolenta.

Roser: No espera que la gent li digui què ha de pensar. Pensa per si mateixa.
- Raó mediocre.

Daniel: Per això mateix no la votaré, perquè no li importa el que pensen els altres.
- Raó bona.

Emília: No puc imaginar-me votant algú que porta mitjons blancs.
- Raó dolenta.

Artur: Anna no és el seu nom de veritat. El seu nom real és Agapita. Imagina’t què s’ha pensat, intentant enganyar-nos. No puc suportar la gent cínica.
- Raó mediocre.

5.2- Exercisi: raons bones, dolentes o mediocres (p.154)

2010-05-12T14:32:00.000-07:00

1. Indica si les raons següents són bones, dolentes o mediocres.

Filla: Mama perquè he de ser jo sempre qui despara la taula mentre el meu germà no fa res?
Mare: No t’adones que ell és un noi? Aquesta feina és de dones.
- Raó dolenta.

Maria: Per què portes sempre aquests ninots als exàmens?
Joan: Perquè hem porten sort. En els exàmens de la primera avaluació els duia i vaig aprovar totes les assignatures.
- Raó mediocre.

Telenotícies: Avui al matí Transilvània del Sud ha atacat Transilvània del Nord. La raó ha estat que Transilvània del Nord acumulava tropes a la frontera.
- Raó mediocre.

Mafalda: Però... Per què he de fer-ho?
Mare: Perquè t’ho ordeno jo, que sóc la teva mare!
Mafalda: Si és qüestió de títols, jo sóc la teva filla! I ens vam graduar el mateix dia! O no?
- Raó bona.

Exemple d'argument ad populum

2010-05-12T14:01:00.001-07:00

Aquest anunci del supermercat Eroski utilitza l'argument ad populum per convèncer als seus clients. Afirmar que són els millors i fa canviar el sentiment del poble a qui va dirigit per tal de que aquets comprin al supermercat.

Aquest és un exemple clar de fal·làcia, però en el dia a dia en trobem molts més.

5.1- Exercisi: fal·lacies (p.153)

2010-05-12T13:55:00.000-07:00

3- Identifica el tipus d’argument de les expressions següents i indica si tenen alguna fal·làcia. Justifica la resposta.

- Ningú no ha demostrat que no existeixen els extraterrestres; per tant, existeixen.

Argument ad ignorantian fal·laç.

- Ningú no ha demostrat que no existeixen els extraterrestres; per tant, probablement els extraterrestres existeixen.

Argumemts ad ignorantian.

- Per què Cervantes va escriure novel·les? Perquè era escriptor.

Argument circular no fal·laç.

- Tothom diu que la lliga de futbol està trucada, per tant deu ser veritat.

Argument ex populo no fal·laç.

- No et fiïs d’en Lluís, la seva germana no és sincera.

Argument ad hominem fal·laç.

- Com és que insisteixes tant en que no deixi els estudis, si tu els vas deixar i et vas posar a treballar als 16 anys?

Argument ad hominem to quoque no fal·laç.

- Si faig el que vol el meu germà petit, la propera vegada hauré de tornar a fer-li cas. I així successivament. Sempre hauré d’acontentar-lo i això no pot ser. Per tant, és millor no atendre les seves peticions des del principi.

Argument del pendent relliscós fal·laç.

- S’ha trencat la cama perquè ahir vaig desitjar que li passés alguna cosa dolenta.

Argument de la falsa causa fal·laç.

4.1- Comentari de text: la cultura com a activitat simbòlica (p.139)

2010-02-19T11:17:00.000-08:00

- Idees principals

Aquest text afirma que l’home no pot viure sense l’art, la religió, el llenguatge, etc. Amb això vol referir-se a que no viu ni podria viure en un pur univers físic. Pel contrari, l’autor afirma que l’ésser humà viu en un univers simbòlic on aquest conjunt de símbols (llenguatge, imatges...) són cultura.

- Títol

L’univers simbòlic de l’ésser humà

- Compara amb altres mètodes

Al principi del text, Rousseau afirma que “l’home és un animal depravat”, es a dir, que domina la natura i la destrueix. A més, segons el principi del següent paràgraf (ja no hi ha sortida d’aquesta reversió de l’odre natural).
Segons Cassier, el progrès de l’home en el pensament i la experiència és gràcies a aquest conjunt de símbols. També, els símbols són la base de la comunicació
En conclusió, des de que l’home ha començat a dominar la natura, depèn d’una societat amb una cultura simbòlica, i per tant, no pot tornar a viure en un univers físic.

Ernst Cassier

3.6- Definicions tema 3

2010-02-19T11:01:00.000-08:00

- Animal cultural: Animal amb una naturalesa biològica que s’obre a l’ordre cultural i que li permet adaptar-se al medi.

- Individualisme: teoria que afirma que cadascú és amo de si mateix.

- Sociabilitat natural (Aristòtil): l’ésser humà necessita la societat.

- Estat de natura: estat previ a la societat en el qual l’individu gaudeix de llibertat absoluta.

- Guerra de tots contra tots: estat de conflicte de l’ésser humà en estat de natura.

- Contractualisme: l’ésser humà no és sociable per naturalesa, si nó que la societat és fruït d’un pacte.

- Antropologia cultural: estudi científic de les cultures humanes.

- Socialització primària: és un procés que té com a objectiu introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa des de petits.

- Socialització secundària: és un procés en el qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el “món de base” adquirit en la socialització primària.

- Cultura: conjunt d’artefactes, creences, valors, costums, actituds que un determinat grup accepta com a pròpies.

- Subcultura: Diferents formes de viure la cultura que no posen en qüestió la cultura hegemònica.

- Contracultura: moviment de rebel•lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.

- Nous moviments socials: moviments que sorgueixen per trobar sentit a l’existència amb l’ajut de les noves tecnologies de la informació i comunicació.

- Civilització (Hunkington): nivell d’identitat cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d’un altre.

- Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en mesura per valorar als altres.

- Relativisme cultural: analitza les diverses cultures des de els propis valors i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.

- Interculturalisme: actitud que parteix del respecte a les altres cultures. Propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.

- Multiculturalisme: presència de diferents cultures en un territori.

- Universalisme: posició que defensa que hi ha moral mínima, es a dir, uns valors compartits per totes les cultures.

- Aporofòbia: rebuig i menyspreu envers el pobre.

Las Tribus Urbanas

View more presentations from guest2c7976.

3.5- Activitat 3: Actituds davant la diversitat cultural (pàg. 133)

2010-02-19T10:45:00.000-08:00

3- Analitza el contingut de les afirmacions següents (el problema que plantegen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

- Jo et tolero, admeto que les coses les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva.

No és gaire interculturalista ja que no promou el diàleg. Es tracta de relativisme cultural. Entén la seva manera de pensar, però no vol la convivència entre les dues cultures.

- Els immigrants que viuen al nostre país han d’acceptar totes les nostres formes de vida.

És una persona etnocentrista. Valora l’altre cultura des de els valors de la seva pròpia cultura.

- És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.

Es tracta d’una actitud relativista. Entén l’altra cultura, però no s’interessa per mantenir el diàleg.
També apareix racisme, ja que afirma que és normal que apareguin barris aïllats, per tant mostra diferències entre les cultures, tant sigui de superioritat o de inferioritat.

- Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres.

Apareix clarament el racisme, es a dir, una actitud etnocentrista. Afirma la superioritat de la seva cultura, ja que segons aquesta persona han de tenir prioritat a l’hora de ser contractats en una feina.

- És impossible entendre’s amb els paios!

És relativisme cultural. Per la afirmació que fa, es pot suposar que ha tingut algun conflicte, que ho ha intentat afrontar, però no ha arribat a una conclusió. En definitiva, accepta l’altre cultura, però creu impossible el diàleg entre elles.

- Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?

Es tracta d’una afirmació aporofòbica. Aquesta persona es refereix als immigrants com a persones pobres i els rebutja. Contestant la pregunta que formula, si que es poden fer coses, però el primer es no rebutjar-los.
Una persona interculturalista, es preocuparia i intentaria posar-hi una solució favorable.

Fragment de la pel·licula: "Un burka por amor"

2010-02-19T10:44:00.001-08:00

"Un burka por amor" és una novel·la de l'escriptora Reyes Monforte de la qual s'ha fet una adaptació en televisió.
Concretament, en aquest fragment podem observar la convivència d'una noia cristiana en un territori musulmà. A part de la situació en la que han de viure els dos protagonistes, se li suma aquesta barreja de formes de pensar tan diferents que tenen. A partir del minut 6 es mostra més clarament els problemes d'aquesta convivència, però tota la novel·la n'és un exemple ben clar.

3.4- Com han de conviure les diferents cultures en un territori

2010-02-19T10:43:00.000-08:00

La convivència de diverses cultures en un mateix territori és força complex, i molt més encara si aquestes cultures són molt diferents entre elles. Des del meu punt de vista cada cas de convivència és particular, i això dificulta les pautes de la convivència.

Pel que fa en l’àmbit religiós, des del meu punt de vista és el que dóna mes problemàtica, concretament la religió cristiana i la musulmana. Són dos religions totalment diferents: diferents Déus, creences, formes de vida, manera de pensar.....¿De veritat és possible la convivència entre elles? Penso que la base és el respecte. Si un dels dos membres passa per alt aquesta norma, l’altre també ho farà i per tant aquesta bola de no respectar serà més gran.

Perquè dos cultures puguin conviure sense cap problemàtica cal un consens basat sobretot en el respecte. Tot i així, considero impossible la convivència de diverses cultures (degut als punts de vista diferents) i que per mínim que sigui es presentarà un acte incívic.

Per tant, la meva conclusió és que es pot intentar conviure amb el menor número de conflictes, però no pot haver una convivència amb plena pau i harmonia.

3.3- Preguntes: La ciutat, font de civilització (pàg. 130)

2010-02-19T10:35:00.000-08:00

- Què entén l’autor per civilització?

L’autor entén per civilització que la ciutat educa a l’home. Es a dir, un home civilitzat és un home educat, domesticat-.

- Quina és la contribució de la ciutat a la civilització?

És el instrument que permet crear una civilització, que educa a l’home. La cuitat és font de cultura.

- Busca informació sobre quatre ciutats que haguin estat influents en diferents èpoques històriques i indica quina ha estat la seva contribució específica.

Roma: cultura (llengua, art...)
Atenes: filosofia occidental
La Meca (Islam): religió musulmana
Nova York: el concepte de ciutat moderna, capitalisme
Barcelona: modernisme
Moscou: comunisme

3.2- Comentari de text: La cultura com a manera de viure

2010-02-19T10:24:00.000-08:00

Ashley Montagu

1- Idees principals

Aquest text defineix la cultura. Afirma que la cultura és la manera que té l’home de situar-se en el món. A partir d’aquí fa referència també al comportament, a les idees, institucions, serveis, sentiments, etc. Segons el text, la cultura condiciona molts aspectes de l’home ja que és pròpia d’un territori. Per exemple, si un nen neix en un lloc concret, li transmetran aquesta cultura i per tant, serà la seva manera de viure.

2- Títol

La cultura, inevitable per l’ésser humà

3- Compara amb altres mètodes

En aquest fragment, Montagu defineix la cultura de les dues maneres possibles: des de el punt de vista material i la mental.

Penso que no hi ha cap ésser humà sense cultura, sinó que forma part necessàriament de l’home. Tenint en compte que l’home és un ésser sociable, forma part d’una societat, que té una manera particular de viure, es a dir, que té cultura. Per tant, la cultura forma part de l’home, però també penso que tot i que formi part d’una cultura concreta, pot decidir quan ja és adult pertànyer a aquesta o canviar.

Entrevista a Claude Lévi-Straus

2010-02-19T10:20:00.000-08:00

3.1- Preguntes: Individualisme possesiu (pàg. 120)

2010-02-19T10:19:00.000-08:00

- Quines idees exposades en el text et semblen encertades i quines no? Per què?

Penso que aquestes idees són massa radicals, que no hi estic d’acord plenament, però tampoc crec que no siguin certes. Per exemple, la proposició tres estic d’acord amb que l’individu és propietari de la seva persona. Tot i així discrepo amb el que diu sobre que no deu res a la societat ja que aquesta influeix molt en el creixement d’un individu, i tot i que no modifica les seves capacitats, pot fer que aquestes s’expressin més o menys.
Sobre el que afirma la última proposició, crec que seria més adequat afirmar que la societat humana consisteix en una sèrie de relacions d’intercanvi.

- Creus que l’individualisme possessiu està vigent avui en dia? En que ho notes?

Crec que no està plenament vigent, però si que hi ha característiques presents.
Considero que abans els individus depenien més un dels altres, però actualment cada persona pensa més en ella mateixa i no necessita als altres. Amb això vull dir que utilitza més aquesta llibertat per exemple per decidir relacionar-se o no amb els altres. Es a dir, ho noto en que cada cop som o volem ser més independents dels altres.

2.5- Definicions tema 2

2010-02-19T10:15:00.000-08:00

Coneixement: és el resultat de l’activitat de conèixer, es a dir, la relació entre un subjecte i un objecte.

Ultimitat: intenta arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta dels quals no admet seguir preguntant més.

Subjecte: protagonista de l’acció de conèixer

Creença: grau de coneixement que té lloc quan algú pensa que quelcom és veritat, està convençut, però no pot convèncer als altres.

Interès emancipador: interès de coneixement elaborat per Appel i Habermas que consisteix en l’objectiu d’alliberar l’home de la dominació i repressió.

Dogmatisme: possibilitat del coneixement que afirma que podem arribar

Escepticisme: nega l’existència d’una veritat absoluta.

Perspectivisme: possibilitat del coneixement proposada per Ortega i Gasset que afirma l’existència de veritats conjugant tots els punts de vista.

Realisme: model explicatiu del coneixement que considera que la realitat existeix per si mateixa independentment del subjecte.

Idealisme: model explicatiu del coneixement que afirma que la veritat no existeix independentment del subjecte, no podem arribar a conèixer la realitat tal com és.

Noema: és allò en el que estem pensant, es a dir, l’objecte de consciència.

Prejudici: judici previ que hem anat adquirint al llarg del temps i que condicionen la nostra visió del món.

Ignorància: estat de la ment en que s’admet el desconeixement d’un tema, es a dir, l’afirmació del “no ho se”.

Autoritat: criteri de la veritat que afirma que quelcom és cert si prové d’un expert.

Veritat com a correspondència: és una correspondència entre el que penso i el que és real.

Criteri contextual: és un criteri basat en que res és cert o fals, sinó que el que és cert és el tot.

Utilitat: criteri de la veritat basat en que quelcom és cert si és útil i beneficiós per a nosaltres.

Consens: acord o pacte entre un grup de persones sobre un tema.

Contingència: característica de certes realitats que afirma que quelcom pot deixar de ser i pot no haver estat.

Realitat virtual: conjunt de percepcions i sensacions generades gràcies a un suport tècnic i ens crea la il•lusió de realitat física.

2.4- Comentari de text: Verificabilitat i falsabilitat (pàg. 92)

2010-02-19T10:14:00.000-08:00

Karl Popper

1- Idees principals.

Aquest text de Karl Popper explica que un enunciat és científic o empíric si es pot contrastar amb l’experiència, es a dir, que si a partir d’una sèrie de casos es pugui falsar. Per tant, a partir d’un enunciat singular, es pot deduir la falsació d’un enunciat universal.
En conclusió, l’autor afirma que podem arribar a la veritat d’enunciats científics mitjançant la seva salsació.

2- Títol.

La falsabilitat dels enunciats científics

3- Compara-ho amb altres mètodes.

Aquest text defensa el falsacionisme ja que es basa en que un enunciat científic no es pot verificar, si no falsar, perquè a partir d’aquest es pugui falsar un enunciat universal, es a dir, que es pugui saber com no és qualsevol cosa.
Es contrasta amb la inducció, que consisteix en arribar a una conclusió a partir de l’experiència.
L’última frase del text: “és possible argüir de la veritat d’enunciats singulars la falsedat d’enunciats universals” ens mostra clarament que es tracta del falsasionisme perquè arriba a la falsació d’enunciats universals i no a la verificació d’aquests enunciats a partir d’uns singulars com ho faria l’inductivisme.
Per tant, com ell mateix va dir, “cada cop sabem més com no és el món”.

Kant: No es pot aprendre filosofia, només es pot aprendre a filosofar

2010-02-19T10:03:00.000-08:00

Aquí podeu trobar la vida, obra, mètodes... d'aquest filòsof tan conegut.

Kant

View more presentations from Anna Sarsanedas.

2.3- Activitat 7 (pàg.51)

2010-02-19T10:02:00.000-08:00

7- Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica la desposta.

- Un triangle equilàter: es tracta d’una realitat necessària perquè és i mai podria haver deixat de ser un triangle el qual la suma dels seus angles és 180.

- La mort: per cada jo no és una realitat perquè no la podem percebre. Per als altres si que és real perquè la veuen,

- Que em toqui la loteria en el sorteig del mes que ve: és una aparença. Encara no ha passat, però es possible que si que passi.

- Lara Croft: és una aparença perquè és un personatge virtual.

- Napoleó Bonaparte: és una realitat contingent, ja que existeix però podria no haver existit. Per nosaltres no és real, ja que no el podem percebre, només sabem que havia pogut existir.

- Un miratge: per cada jo és una realitat perquè pot percebre quelcom, però es tracta d’una aparença.

- Una flor de plàstic: l’objecte, es a dir, la flor és una realitat contingent, però el fet que sigui de plàstic és una aparença ja que vol imitar a una flor natural.

- El meu aprovat: és una realitat psíquica. És abstracte però existeix i és real.

- La meva alegria per haver aprovat: és una realitat psíquica ja que és un pensament.

- Els records de l’estiu: és una realitat psíquica perquè està en la nostra ment.

- El somni d’aquesta nit: l’acte de somiar és real, però el que passa al somni es tracta d’una aparença. Per tant és una realitat psíquica.

- Els amics del xat: els amics són una aparença, en canvi el xat és una realitat virtual.

- La meva imatge en un mirall: és una imatge. No és la meva imatge, si no un simple reflex.

- El que sento en veure una pel•lícula: és una realitat psíquica. Està en el pensament.

- Una pel•lícula: una pel•lícula és una seqüència d’imatges, per tant una aparença.

2.2-Comentari de text: realitat, veritat i concordança (pàg. 45)

2010-02-19T10:01:00.000-08:00

1- Idees principals

Amb aquest text, Heidegger diferencia dos conceptes: veritat i realitat. Afirma que la veritat és allò cert i que un enunciat és cert si el que diu concorda amb el que anuncia. Per fer-ho, el filòsof alemany explica diversos exemples. A més, quelcom que no sigui veritat, és una aparença. En conclusió, la veritat i la realitat concorden.

2- Títol

Quina concordança hi ha entre realitat i veritat?

4- Compara amb altres mètodes.

L’autor utilitza com a criteri de la veritat, la correspondència entre el pensament i la realitat, es a dir, si el que pensem concorda amb la realitat empírica, es tractarà d’un enunciat cert.
Si ho comparem amb la autoritat, veiem que té certes semblances. Acceptem aquest text perquè està escrit per un filòsof, es a dir, un expert en el tema.
En conclusió, Heidegger que el que és cert si quan ho comprovem concorda amb la realitat.

Martin Heidegger

2.1- Realisme o idealisme

2010-02-19T10:00:00.000-08:00

Fins a aquest moment no m’havia plantejat aquests models que expliquen el nostre coneixement.
Crec que la gran majoria de la gent que no els coneix o que no ha tractat temes filosòfics pertany al realisme y la resta de gent pot tenir aspectes idealistes, però sense tenir consciència d’això. De la minoria de les persones que sí que coneixen aquest dos models, pot haver tant persones realistes com idealistes. Penso que els que coneixen aquests models són persones amb saber filosòfic, tenen criteri per triar entre un o l’altre, que en molts casos serà l’idealisme ja que dels dos consideren que és el més complet.
Una diferència clara entre els dos es que l’idealisme afirma que no podem conèixer les coses tal com són, si no tal com les percebem, es a dir, dóna importància a la persona, al subjecte, en canvi el realisme defensa que no depenen del subjecte, per tant dóna importància a l’objecte.
En definitiva, considero que els dos són coherents ja que són lògics però el realisme és un model més simple, de sentit comú i l’idealisme va més enllà del realisme, és més complex.

Esquema 3-Mètode de les ciències socials

2010-02-07T03:30:00.000-08:00

Esquema 2- Mètode hipoteticodeductiu

2010-02-07T03:23:00.001-08:00

Esquema 1- Mètode de les ciències formals

2010-02-07T03:18:00.000-08:00

1.6- Definicions del tema 1

2009-11-01T09:34:00.000-08:00

Saber comú: Coneixement basat en les experiències quotidianes, es pregunta només el què de les coses.

Tècnica: Saber com fer certes activitats i es considera una aplicació de les ciències.

Saber artístic: Saber que dóna més importància a la narració que a l'explicació i, reflexa, a la seva manera, l'experiència de la vida.

Saber científic: Saber que busca el per què de les coses mitjançant l'experimentació, de manera ordenada, rigorosa i crítica.

Experiment: Conjunt d'activitats convenientment planificades amb ajuda de les fórmules matemàtiques.

Ciències formals: Ciència que es refereix a la forma dels raonaments, no a fets de l’experiència.

Mètode: és la manera de resoldre una pregunta o una incògnita ja sigui filosòfica o científica orientada a la consecusió d’un fi.

Axioma: Principi fonamental indemostrable dins del sistema deductiu.

Inducció incompleta: Tipus de raonament que es recolza en una sèrie de comprovacions i arriba a una llei general.

Inducció completa: es recolza en comprovacions individuals i arriba a un llei general perquè no observa la totalitat dels casos possibles.

Hipòtesi: Suposició provisional que encara no ha estat confirmada com a llei.

Falsació: Refutació de les hipòtesis quan no concorden amb els fets del món.

Comprensió: Captar el sentit de les accions, per tant, situar-se dins dels fets.

Mite: Narracions fantàstiques que intenten explicar l'origen i la regularitat del cosmos.

Mètode empiricoracional: Mètode filosòfic que accepta per igual sentits i enteniment.

Empirisme: Mètode filosòfic que considera que els sentits són la font de coneixement.

Racionalisme: Mètode filosòfic que separa experipencia i raó, i considera que la raó és més important.

Revolució Copernicana del coneixement: Canvi de perspectiva en el qual el subjecte passa a ser el centre de coneixement.

Joc del llenguatge: Maneres diferents d'utilitzar el llenguatge i models que descriuen formes de vida.

Hermenèutica no normativa: Hermenèutica (art d’interpretar i comprendre el sentit dels textos) que no posa normes a la comprensió.

Pretensions de validesa de la parla: Condicions que ha de tenir un acte comunicatiu per poder arribar a la comprensió.

Metafísica: tipus de la filosofia teòrica que parla sobre els objectes que van més enllà dels sentits.

Wittgenstein (biografia)

2009-11-01T09:30:00.000-08:00

El filòsof austríac Ludwig Wittgenstein va nèixer al 1889. És considerat un dels pensadors més influents del segle XX i va ser reconegut en especial per la seva contribució al moviment conegut com a filosofia de l’anàlisi del llenguatge.

Es va educar en una família rica. Va estudiar a Berlin i més tard es va traslladar a Gran Bretanya per estudiar enginyeria, on va cestudiar amb Bertrand Russell, un altre filòsof important. Allà va començar el seu interès cap a la filosofia.

El 1918 Wittgenstein havia acabat el seu Tractatus logicus-philosophicus una obra que segons ell, subministrava la “solució definitiva” als problemes filosòfics Aviat va començar a rebutjar certes conclusions del Tractatus i a desenvolupar altres opinions reflectides en Investigacions filosòfiques.

1.5- L'objecte de la filosofia (comentari de text)

2009-11-01T09:27:00.000-08:00

1- Idees principals
Aquest text afirma que la filosofia no es basa en una sèrie de enunciats, si nó que la seva funció es aclarir aquest enunciats.

2- Títol
La funció de la filosofia.

3- Quina és la funció de la filosofia en el text?
En el text la funció de la filosofia no és proposar enunciats, si nó aclarir-los.

4- Per què Wittgenstein afirma que la filosofia és una activitat?
Fa aquesta afirmació ja que la filosofia no és una teoria, si no un aclariment.

4. ¿Quina és la funció de la filosofia en el text? ¿Perquè Wittgenstein afirma que és una activitat? Comenta la frase:
La filosofia ha d’aclarir i delimitar amb precisió els pensaments que d’una altra manera serien, per dir-ho així, opacs i confusos.

En el text la funció de la filosofia no és proposar enunciats, si nó aclarir-los, es a dir, que la filosofia no és una teoria.
L’autor afirma que és una activitat ja que, com diu la seva definició del que és la filosofia, tracta d’aclarir un dubte, que en conseqüència és una tasca.
Amb aquesta frase l’autor vol remarcar el que la filosofia té una tasca lògica, aclarint que sense ella els nostres pensaments estarien desordenats.

5- Quin mètode està defensant l’autor? Compara’l amb altres mètodes.
L’autor està defensant el mètode analiticolingüístic ja que vol deixar molt clar quina és la funció de la filosofia, i a més també diu el que no és.
Crec que aquest text es podria relacionar amb el mètode hermenèutic ja que interpreta el text, li dona sentit.
Però si el comparem amb el mètode transcendental tenen relació ja que busca les condicions que fan possible que puguem ser d’una manera, i segons el text, la filosofia aclareix els pensaments de les persones, que defineix com som cadascú.

1.4- És el jo realment la primera realitat?

2009-10-09T08:52:00.000-07:00

Cadascú és un jo per a ell mateix, o un tu per a una altra persona. D’aquesta afirmació podem dir que no existeix un sol “jo”, si nó que existeixen tants com el nombre de persones que hi ha. Però no existeixen dos “jo” igual.

Aquesta pregunta es pot respondre de diverses maneres: utilitzant una afirmació o una negació per donar una resposta, entenent aquesta qüestió com a personal o individual o bé utilitzant diferents tipus de vista. Jo, com a “jo” que sóc contestaria que si, ja que si ho mirem des del punt de vista individual, si jo no sóc real, la meva existència no tindria sentit. És més, si no existeix la primera realitat, no hi hauria la possibilitat de que existeixi una segona degut a que considero que la existència del jo engloba totes les realitats possibles.

A partir d’aquests raonament he arribat a la conclusió de que penso per tant existeixo, però també podria dir que sóc conscient de que existeixo perquè penso.

1.3- Preguntes de comprenció (pàg. 17)

2009-10-03T12:21:00.000-07:00

Escriu una definició de saber utilitzant les teves pròpies paraules.

Adquirir uns coneixements i ser capaços de compendre'ls.

Què significa que les dades de l'experiència han d'incloure's sempre en un context teòric que les faci intel·ligibles?

Vol dir que el que captem pels sentits, és a dir, l'experiència, però amb la raó podem arribar a la conclusió del que hem percebut.

Quin tipus d'experiència, d'entre les anomenades, pot produir contemplar un quadre? Descriu-la.

Crec que es poden produïr dos tipus d'experiència: l'estètica i l'experiència de la vida. L'estetica ja que aquest quadre ens mostra una bellesa i l'experiència de la vida perquè ens recorda a alguna cosa viscuda.

Hi ha alguna relació entre el saber científic i el tècnic? Justifica la teva resposta.

Tenen una relació molt clara ja que la ciència no podria avançar si el saber tècnic no poses en pràctica la ciència amb unes eines o instruments.

1.2- Què és la filosofia?

2009-10-02T11:51:00.000-07:00

La filosofia està relacionada amb tot. Quan tractes un tema, sigui quin sigui, es pot filosofar. Per exemple, a l’àmbit científic quan estem tractant el tema de la creació de l’Univers ens podríem preguntar perquè s’ha degut el Big Bang, la gran explosió.

Però també, la filosofia ens engloba a tots. Tots som filòsofs. Qualsevol persona té la capacitat de perguntar-se el perquè sobre una qüestió i donar una resposta. Quan fem això, estem filosofant. Però aquesta resposta no es definitiva. Crec que no hi ha cap resposta exacte a una altre, ja que no tothom pensa el mateix i sempre hi haurà alguna diferència. Per aquest motiu hi ha moltes preguntes filosòfiques sense resposta única per a tothom. Penso que la filosofia és inevitable, per que en algun moment hem filosofat, tot i que molta gent quan ho ha intentat fer a parat i no a aconseguit arribar a una conclusió clara.

En definitiva, no es podria definir la filosofia però per a mi és formular una pregunta sobre qualsevol tema i pensar una resposta.

1.1- Activitat inicial: preguntes

2009-10-02T11:31:00.000-07:00

1- Defineix en un màxim de tres línies que entens per filosofia.

Ciència que reflexiona sobre totes les coses, es a dir, es qüestiona el perquè sobre qualsevol tema i pensa una resposta.

2- Quins temes tracta?

Tracta qualsevol tema. Algun exemple és la llibertat, l'ètica, la ciència...
Crec que no hi ha res que no tingui res a veure amb la filosofia.

3- Qui era Sòcrates? Què en saps?

Va ser un filòsof grec de l'antiguitat.

4- Quan va sorgir el pensament occidental?

Va sorgir al segle VI a.C.

5- Perquè existim?

Som conseqüència de l'evolució, la qual es fa fer atzar.

6- Perquè existeix la política?

Es una manera d'organitzar la població per tal de que no hi hagi caos i intentar millorar la convivència entre els membres.

7- Creus que t'has de comportar seguint uns valors?

Sens dubte si. Crec que es imprescindible tenir uns valors perquè poguem formar la nostra personalitat, si no hi hauria monotonia.

8- Creus que ets un bon ciutadà? Raona la resposta.

No em podria classificar com una ciutadana dolenta, però tampoc com una bona ciutadana. Considero que

9- Esmenta 5 filòsofs.

Kant
Aristòtil
Plató
Sartre
Carl Max

10- Perquè l'ésser humà necessita la cultura?

És necessària per avançar com a ésser racionals que som.

11- Som lliures?

Com en moltes preguntes d'aquest tipus, crec que si s'afirmen, tenen un “però” present coma mínim.
Responent aquesta pregunta crec que si. Respecto les lleis, que crec que es el mínim que es pot fer per ser un bon ciutadà, però no faig gairebé res per millorar la convivència.

12- Que es la bellesa?

És allò que sense concepte plau universalment.