4.2-Comentari de text Sant Agustí d'Hipona

El temps va ser creat amb el món

1- Idees principals.

La principal idea d’aquest fragment és que Déu va crear el temps quan va crear el món. No podem dir que va trigar molt de temps en crear el món ja que abans no existien els segles. Que hi havia abans de la creació divina del temps? Res, perquè no té sentit preguntar-se que això si no existia el temps. L’altra idea exposada al text és l’eternitat de Déu, una eternitat aliena al temps.

2- Títol.

Déu, el creador del temps.

3- Anàlisi del text.

En aquest text del llibre “Confessions”, el seu autor Sant Agustí d’Hipona es dirigeix a Déu. Afirma que aquest crea el temps del no-res quan va crear el món. Deixa clara la importància que té Déu, on destaca que és un ésser etern. A part d’això, també és intemporal, a diferència de l’home, que és material.

4- Comparació amb altres autors.

La majoria dels autors anteriors a Sant Agustí ja van tractar el tema de la creació i l’eternitat de les coses. El sofista Gòrgies afirmava la idea de nihilisme, es a dir, que del no-res no pot sortir res. Aquesta teoria es contraposa a la creació de Déu a partir del no-res defensada per Sant Agustí.

Parmènides d’Elea, el filòsof conegut per l’”esser” també negava que del no-res pogués existir res. Per aquest filòsof presocràtic, l’esser també és etern,no ha nascut ni morirà, i és sempre ara tal com afirma sant Agustí al text: “el teu avui és l’eternitat”. Aquest filòsof, igual que Gòrgies, és anteriors al Cristianisme, i per tant no es podien haver convertit a aquesta religió com ho va fer l’autor del text.

En conclusió, al text s’exposa una idea contrària a la de molts autors anteriors a sant Agustí: el temps és creat per Déu quan crea el món.

Sant Agustí d'Hipona

4.1- Comentari de text: Carta a Meneceu

1- Idees principals.

Aquest fragment explica com es pot ser feliç. Per començar, afirma que hem de filosofar sempre, que no importa l’edat. Per arribar a la felicitat, no hem de tenir por a la mort, ja que quan estem vius no hi ha mort i quan morim no estem vius ni sentim. En el text, deixa clar que no estem en mans del destí i que hi ha desitjos naturals i vans. Dels naturals en destaquen els necessaris, i d’aquests n’hi ha de diversos tipus segons el que es vol satisfer (indispensables per assolir la felicitat, el benestar...). Quan ja hem satisfet els desitjos ja no volem res més, per tant sentim plaer. A partir d’aquí es basa en el plaer, sobretot amb moderació. És feliç qui té menys necessitats i qui modera el plaer, es a dir, que sap evitar el plaer si el dolor posterior serà més gran i a l’inrevés.

2- Títol.

Com es pot assolir la felicitat?

3- Anàlisi del text.

Aquest text d’Epicur tracta sobre diferents temes. Primer defensa la reflexió que es fa quan filosofem, es a dir, la intel·ligència, i que ens porta a la vida perfecte. La mort segons Epicur, no ha de ser una por per l’home, ja que quan s’ha mort no està viu i si té temors pel moment que arribi, no aconseguirà la felicitat. Està en contra dels que afirmen que el destí està escrit i no es pot canviar. L’últim tema general que tracta al text és el dels plaers i dolors, que engloba altres subtemes com els desitjos. És necessari organitzar els desitjos alhora que també ho és tenir només desitjos naturals i necessaris. Per tant, per ser feliços hem de ser autosuficients. Quan explica el plaer i el dolor, sempre ho fa partint de la moderació d’aquests. És important saber escollir, ja que és millor tenir un dolor perquè després arribarà un plaer més gran. Per triar, ho hem de fer amb seny, per tant, tornem al primer dels temes esmentats al text: filosofar.

Qui té en compte tot això, és savi i pot arribar a la felicitat i tenir una vida perfecta.

4- Compara amb altres autors.

Epicur pertany a la cultura hel·lenística, posterior a Plató o Aristòtil. Aquests filòsofs van tractar l’ètica. Plató, que defensa l’existència de dos móns (el món sensible i el món de les idees) afirma que la felicitat consisteix en conèixer les idees. Segons Aristòtil, l’home té com a finalitat suprema la felicitat i aquesta ha de trobar-se en la activitat especialment humana, es a dir, l’activitat intel·lectual. Tal com afirma Epicur al principi “Que ningú, pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar” defensa l’activitat intel·lectual que es troba en la teoria eudeimonista d’Aristòtil.

En conclusió,tot i que Epicur fa una crítica sobre algunes teories de Plató i Aristòtil, pel que fa a l’ètica, no tenen una posició diferenciada.

Epicur

3.3-Comentari text 17 d'Aristòtil

La virtut:Ètica a Nicòmac, B,6, 1106a-1106b.

1- Idees principals.

Aquest text tracta del terme mitjà entre el defecte i l’excés, es troben a la mateixa distància respecte a aquest terme. Aquest dos extrems són diferents per qualsevol, qui busca el terme mitjà. Finalment relaciona tot això amb la virtut ètica, que es refereix a passions i accions i ha de tendir al terme mitjà.

2- Títol.

La virtut, quelcom que ha de tendir al terme mitjà.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment de l’Ètica a Nicòmac tracta principalment del terme mitjà i la virtut. Per començar, afirma l’existència del terme mitjà, de l’excés i del defecte en una mateixa cosa. Per exemple, si parlem de la velocitat per conduir a l’autopista, circular a 40Km/h correspon al defecte, fer-ho a 120km/h correspon al terme mitjà i conduir a més de 150km/h correspon a l’excés. Si traslladem aquest exemple a la virtut, parlem de covardia, valor i temeritat, respectivament.

4- Comparació amb altres autors.

L’equilibri entre el cos i l’ànima, es a dir, la virtut és un dels temes que caracteritza a Plató. Aquest equilibri vol dir que cadascuna de les parts ha de fer la seva funció i correspon terme mitjà que exposa Aristòtil al text. A partir de la correspondència de les virtuts a les parts de l’ànima defensada per Plató, el seu deixeble fa una divisió entre dos tipus de virtuts: intel·lectuals (part racional de l’ànima) i morals (part irracional de l’ànima). Amb aquesta divisió, Aristòtil entén les virtuts de la part racional de l’ànima de Plató com a intel·lectuals i les virtuts de la part irascible i concupiscible com a morals.

3.2- Comentari del text 15 d'Aristòtil

El moviment i la deducció del primer motor immòbil: Fisica, H (llire VIII), 4-5, 255b35-356a20.

1- Idees principals.

El text explica quin és el principi que mou les coses: el primer motor immòbil. Per començar, mostra gràcies a l’exemple del bastó que mou la pedra, quin és el motor de cada moviment. A partir d’aquí continua la seva explicació negant l’existència de motors infinits, si no que afirma que hi ha un primer motor. En cas que aquest motor es mogui, no haurà estat mogut per qualsevol altre motor, si no només per ell mateix.

2- Títol.

El primer motor com a creador del moviment.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment del llibre VIII de la Física d’Aristòtil se centra en el primer motor. Partint de l’exemple (el bastó que mou la pedra) trobem que una cosa es moguda per una altra, que a l’hora es moguda per una altra, l’home. Aquest home, que només és mogut per si mateix i no per una altra cosa s’identifica amb el primer motor.

En el text, Aristòtil complementa aquest raonament fent la següent afirmació: “en una sèrie infinita, no hi ha cap terme que sigui el primer”. Amb això explicar que si una cosa ha estat moguda per una altra, i aquesta per una altra i així successivament, no existeix quelcom que sigui el primer.

4- Comparació amb altres autors.

Anteriorment a Aristòtil, gairebé no s’havia tractat sobre el moviment. Zenó d’Elea, deixeble de Parmènides, va aplicar la teoria del seu mestre on es negava la possibilitat de moviment. Aquesta teoria afirma que per mouren’s d’un punt A a un punt B, hem de passar per un punt C, i per arribar a C hem de passar per D i així infinitament, i per tant, vol dir que no ens podem moure. Per contra, Aristòtil considera que existeix el que ell anomena el primer motor, que és la causa que crea el moviment successiu dels objectes. El primer motor el podem comparar amb el demiürg, la causa ordenadora de les idees del món intel·ligible i el món sensible que defensa Plató. El mateix passa amb el logos d’Heràclit i el nous d’Anaxàgores.

En conclusió, Aristòtil defensa el primer motor com a principi de moviment, contaria a la negació del moviment de Zenó d’Elea. Filòsofs anteriors com els presocràtics o Plató ja van explicar una part de la teoria a partir d’un principi (logos, nous, demiürg...).

3.1- Comentari del text 14 d'Aristòtil

Acte i potència: Metafísica, (llibre 9) 1051-15

1- Idees principals.

Segons el text, l’acte és més important que la potencia. Per demostrar-ho, explica que aquelles coses que tenen potència per a una cosa, també tenen potència per la contrària, però no les dues a l’hora. Amb els actes passa el mateix, és impossible que es donin els actes contraris a la vegada i per tant un dels dos ha de ser el bé.

2- Títol.

L’ésser en acte, la superació de l’ésser en potència.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment pertany al llibre d’Aristòtil la Metafísica, que pertany al seus escrits esotèrics. En el text se centra en la possibilitat de rebre una forma (la potència) i en la forma (l’acte). Afirma que l’acte és millor i més valuós que la forma ja que és la possibilitat feta realitat, per tant, l’esser ja és. Anteriorment aquest ésser es l’ésser que encara no és però pot arribar a ser ja que tendeix a la seva perfecció.

Pel que fa als contraris, defensa que la potència i l’acte dels contraris no poden existir a la vegada. Tal com diu al text “els contraris, però són impossibles alhora” perquè la potència es converteix en l’acte, i és impossible també que es donin els actes alhora (per exemple, l’estar sà i l’estar sofrint)”.

4- Comparació amb altres autors.

Aquesta teoria defensada per Aristòtil es veu influenciada pels filòsofs presocràtics Heràclit i Parmènides. D’Heràclit accepta tal com defensa el text, la lluita de contraris, que ve donada per la idea de canvi, es a dir, passar d’un estat a un altre. Un exemple d’aquest fragment és l’estar sà i l’estar sofrint. Partint de la definició de canvi, podem dir que es pot passar d’estar sà a estar sofrint i a l’inrevés . També apareix l’ésser de Parmènides, però amb una diferència fonamental: Aristòtil afirma el canvi que Parmènides nega.

En conclusió, aquest filòsof defensa que l’acte és millor i més valuós que la potència i utilitzant els exemples com a recurs, nega l’existència de dos contraris a la vegada.

Aristòtil

2.4- Comentari de text: El demiürg com a causa ordenadora del món

1- Idees principals.

La primera idea que apareix en el text és que del no-res, no pot sortir res. Afirma que el Demiürg és el que realitza la seva obra amb la màxima perfecció i deixa clar que no és un creador. A partir d’aquest concepte, on es veuen involucrats els dos móns, defensa que el món sensible és necessàriament un reflex del món intel·ligible.

2- Títol.

El demiüg, l'ordenador del món sensible.

3- Anàlisi del text.

El text es basa en el demiürg, que és qui s’encarrega d’ ordenar les coses, per això l’anomena artesà. És important tenir en compte que el demiürg de Plató no és in principi creador (“si els seus ulls es fixessin en allò que ha nascut, si utilitzés un model sotmès al naixement, la seva obra no seria bella”) si nó ordenador. En aquesta frase, també podem observar que no crea les coses perquè la única manera de que puguin ser gairebé perfectes és preñent com a model les idees. Aquest artesà aplica sobre la matèria del món sensible, les idees del món intel·ligible. Parla de la També defensa, tal com s’exemplifica clarament al “Mite de la Caverna de Plató”, aquest món sensible només és un reflex del món de les idees.

4- Comparació amb altres autors.

A part de la clara influència Socràtica en els textos de Plató, podem comparar aquest text amb filòsofs presocràtics com Anaxàgores o Parmènides.

La idea comuna entre Anaxàgores i Plató és quelcom que fa que es formin les coses. En el cas del filòsof presocràtic es tracta del concepte de nous, que barreja les homeomeries per crear les coses, i en Plató hi ha el concepte de Demiürg, una espècie d’artesà ordenador.

Plató també va estar influït per Parmènides, qui ja va diferenciar entre la via de la veritat (món de les idees) i la via de l’opinió (món sensible). Una altra idea molt important que comparteixen és que del no-res, no pot sortir res.

Com a diferencia respecte la majoria de textos de Plató es que no apareix Sòcrates com a protagonista.

En conclusió, es tracta d’un text basat en l’artesa que ordenador del món sensible i la separació dels dos móns, on el món sensible és un reflex de l’altre.

2.3- Comentari de text: La naturalesa de les idees (Plató)

II. Aspectes ontològics de la teoria de les idees.-

5. La naturalesa de les idees: Fedó, 78.

1- Idees principals.

En aquest fragment de Plató predominen les preguntes que formula Sòcrates, el seu mestre, sobre si les idees canvien. Per això, posa com a exemple d’idea la igualtat i la bellesa, però també afirma que poden ser qualsevol de les realitats en si. Finalment, després de totes aquestes preguntes, Cebes respon que aquestes idees mai canvien.

2- Títol.

La idea de les realitats, una idea immutable.

3- Anàlisi.

Plató, com en la majoria de les seves obres, posa com a protagonista al seu mestre. Amb Sòcrates com a protagonista, formula una sèrie de preguntes sobre el canvi de forma i estat de les idees, que Cebes nega finalment. Aquest fragment vol explicar els aspectes ontològics de la teoria de les idees, on afirma l’existència d’una realitat invisible, que no es pot percebre amb els sentits, com per exemple la bellesa. Aquesta realitat és tal com diu en el text, immutable i necessària, però també és universal i eterna. En aquest cas, és important diferenciar entre la idea de bellesa, que presenta totes aquestes característiques, i el paradigma, model al qual totes les coses intenten apropar-se, i que canvia.

4- Compara amb altres autors.

Partint de que és un text de Plató, trobem una gran influència de Sòcrates. Per començar, podem observar que hi ha moltes preguntes (“La igualtat en si, la bellesa en si, cadascuna de les realitats en si, l'ésser, admet un canvi qualsevol?”) i que la seva resposta no és molt elaborada. Es tracta del mètode Socràtic basat en el diàleg i contraposat al mètode utilitzat pels Sofistes.

Sòcrates parlava d’un concepte universal que Plató inclou en el text i que es tracta d’una idea universal. Aquesta idea és contrària al que pensaven els Sofistes com Protàgores, que defensaven una idea basada en el subjectivisme (tal com se’m presenten les coses, així són per a mi, tal com se’t presenten les coses, així són per a tu).

En conclusió, La naturalesa de les idees és un fragment de Plató que tracta sobre que les idees són immutables i universals i que esta basat en el pensament de Sòcrates, contrari al sofista.

El mite de la caverna adaptat a l'actualitat

Aquest video del programa de televisió Polònia fa una paròdia de la pel·lícula El show de Truman. Truman Burbank és el protagonista d'un show de la televisió. Tot a la seva vida és mentida, des de la seva dona fins als seus amics, que són fruït d'un guió fet a la seva mesura en un immens plató. Després de trenta anys comencen a aparèixer uns errors que obligen al protagonista a qüestionar-se sobre el que el rodeja i a tracta de conèixer la veritat.

Aquesta pel·licula i la paròdia feta a tv3 expliquen d'una manera més adaptada a la nostra societat i a l'actualitat, la teoria de les idees defensada per Plató i que exemplifica al mite de la caverna.

2.2- Els símbols del mite de la caverna

En el mite de la caverna pertany al llibre VII de la República de Plató, que pertany a la època de maduresa. Aquí hi trobem una sèrie de símbols a partir dels quals Plató ens explica els dos móns que existeixen segons ell i com és el difícil pas de l’un a l’altre (arribar al coneixement de les idees): caverna (món sensible) i exterior de la caverna (món intel·ligible). Això ho fa a partir dels presoners (barreja de cos i ànima), que estan encadenats a la caverna i no es poden moure ni girar el cap. Només poden veure les ombres que reflecteixen uns objectes i que consideren la realitat, però Plató vol dir que els sentits ens enganyen. Aquestes ombres són projectades gràcies a un foc, semblant a la llum del sol del món de les idees (el bé). Per tant, al mite de la caverna les ombres simbolitzen l’opinió, un del graus de coneixement.

A partir de que els presoners s’han tret les cadenes es produeix la catarsi o purificació de l’ànima. Aquests surten a l’exterior de la caverna on la llum del sol (bé) els cega però que poc a poc es van acostumant. Després comencen a veure reflexos a l’aigua, que simbolitza el pensament discursiu que explica Plató a l’al·legoria de la línia. Quan els presoners ja s’han acostumat poden contemplar el món exterior i per tant, les idees.

2.1- Comentari de text: Apologia de Sòcrates

La ignorància socràtica: Apologia de Sòcrates, 21 b-e.

1- Idees principals.

Sòcrates afirma que no sap res, que no és un savi. Volia comprovar perquè era el més savi de tots. Per això va preguntar a dos homes que eren considerats savis, si pensaven que ho eren, i van afirmar la pregunta. Sòcrates, davant els resultats obtinguts, pensava que era més savi que els altres dos homes perquè afirmava que no sabia res, i que això era no saber res.

2- Títol

És més savi qui reconeix que no sap res.

3- Anàlisi del text.

Aquest text és un fragment escrit per Plató sobre Sòcrates, que són l’únic tipus de referència escrita que trobem sobre les idees d’aquest filòsof, ja que no va escriure res.

Amb aquest fragment, Sòcrates ens explica que el més savi, no és el que sap més, sinó el que afirma no saber res. Això forma part de la “ironia”, que consisteix a mantenir un aparent ignorància sobre el tema.

Sòcrates defensa el diàleg, que el podem diferenciar al text quan parla amb els subjectes amb qui vol experimentar. En aquest diàleg, no ha elaborat llargues demostracions, tal com defensa ell.

4- Comparació amb altres autors.

A partir d’aquí, podem comparar aquest filòsof amb els sofistes. Només tenint en comte la manera d’argumentar, trobem grans diferències. Els sofistes elaboraven uns discursos llargs que Sòcrates rebutja. Ho fa per donar la possibilitat de que qüestionin les seves afirmacions, i per tant, de mantenir un diàleg amb l’ interlocutor. Pel que fa a les diferències que no trobem en els texts destaquen que Sòcrates ensenya sense cobrar, que dóna solucions noves als problemes de política i moral i que se centra en l’ètica (vol donar una definició universal de les virtuts i els valors).

El filòsof que ha escrit aquesta cita, Plató, mostra una gran influència de Sòcrates, que deixa reflectida en gairebé tots els seus escrits.

En conclusió, podem resumir el text en una cita de Sòcrates: “jo només sé que no sé res”. També podem afirmar que s’oposa al mètode sofista i que va influir considerablement en el pensament de Plató.