5.4- Comentari del text 12 de Descartes

Demostració de l’existència dels cossos: Meditacions metafísiques, 6a.

1- Idees principals.

Descartes vol analitzar les coses materials i s’adona primerament que una part d’elles és certa ja que hi queden reflectides diversos aspectes de la geometria. Afirma que no pot concebre les coses tal com Déu les crea. Finalment arriba a la conclusió que aquest ésser diví ens presenta les seves idees de forma indirecta a través dels cossos i, per tant, existeixen.

2- Títol.

Les idees de Déu en els cossos.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de les Meditacions metafísiques, Descartes analitza les idees per arribar a una conclusió. Comença afirmant que en elles hi trobem reflectides les qualitats primàries (alçada, amplada...) i això fa que existeixin. Aquest filòsof també defensa això ja que sinó, Déu, el creador de totes les coses, ens estaria enganyant. Tot i això, els cossos que crea no els veiem tal com són, no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, tal com diu al text.

A més, cal destacar que en aquest fragment apareixen dos dels tres tipus d’idees de les quals fa una classificació: adventícies (com la forma d’un cos que observem amb els sentits) i innates (el Déu i el jo).

4- Comparació amb altres autors.

Un dels temes principals d’aquest text són les idees. Mentre Descartes afirma que si que podem conèixer les idees quan estem vius, Plató ho nega i defensa que només les podem assolir quan arribem al món intel·ligible, es a dir, quan ens morim. Aquest filòsof anterior al cristianisme no va poder provar l’existència de Déu, però si afirma que existeix un ésser, el demiürg, que té una funció similar a la de Descartes: crear els cossos a partir de les idees.

5.3- Comentari del text 7 de Descartes

Comentari text 7 Descartes: Demostració de l’existència de Déu Meditacions metafísiques, 5a.

1- Idees principals.

En aquest text, Descartes tracta la idea de Déu i de la resta de coses (com les veritats matemàtiques) de la mateixa manera, com quelcom extramental excepte el jo. Per tant, si considera certa l’existència de Déu, també les altres coses. Per continuar aquesta comparació entre ambdues parts, separa tal com fa sempre la seva l’existència de la seva essència. Finalment, s’adona que van lligades amb quelcom del qual no poden prescindir.

2- Títol.

Déu: la realitat extramental del “jo”.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de Meditacions metafísiques del filòsof racionalista Descartes intenta demostrat l’existència de Déu a través de la raó, ja que els sentits ens enganyen. Primerament defensa que la idea de Déu, un ésser perfecte, és igual a la de qualsevol veritat matemàtica. La idea d’aquest ésser és infinita, a diferència de “jo”, que és una substància finita i per tant no el pot haver creat.

A continuació intenta separar l’existència de l’essència en Déu i els cossos. No podem pensar que aquest ésser no existeix ja que no seria perfecte o, tal com diu el text: “Concebre un Déu al qual falti l’existència no és pas menys contradictori que concebre una muntanya a la qual li falti la vall”.

4- Comparació amb altres autors.

Pel que fa a la seva demostració, podem comparar aquest text amb Sant Anselm. Aquest filòsof de l’Edat Mitjana va demostrar la seva existència a partir del fet que Déu és perfecte i la perfecció implica existència, per tant, Déu existeix. A diferència de l’argument ontològic de Sant Anselm, Descartes es basa en el jo per demostrar l’existència de Déu.

5.2- Comentari de text 9 de Descartes

Comentari de text 9: Hipòtesi del Déu enganyador: Meditacions metafísiques, 1ª.

1- Idees principals.

En aquest text de Descartes, el seu esperit opina que existeix un Déu tot poderós que l’ha creat tal com és. A partir d’aquí, es qüestiona si la resta de coses no existeixen ja que ha vist com els altres s’enganyen. Descartes arriba a pensar que si els altres s’enganyen ell també ho fa, dubtant fins i tot de les veritats matemàtiques. Aquesta reflexió fa que l’autor pensi perquè existeix un Déu que permeti que s’equivoqui.

2- Títol.

El dubte de la realitat.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de les Meditacions metafísiques de Descartes ens explica la seva hipòtesi del Déu enganyador. Per començar, creu en la seva existència ja que, tal com diu el text: “pel qual jo he estat creat i produït tal i com jo sóc”. El filòsof es pregunta perquè aquest Déu l’ha creat d’aquesta manera sabent que s’està enganyant i això li porta a refutar la seva hipòtesi del Déu enganyador i situar-se en una postura més radical amb la hipòtesi del geni maligne. Finalment arriba a una veritat: el subjecte és el centre del coneixement.

En conclusió, l’autor mostra les reflexions i conclusions a les que ha arribat en la tercera fase del dubte cartesià.

4- Comparació amb altres autors.

El fet que afirmi l’existència de Déu a la hipòtesi, permet comparar-lo amb altres autors que també volien demostrar en la seva existència. Sant Agustí defensava que Déu va crear el món quan va crear el temps, però Descartes crea aquesta hipòtesi per intentar resoldre la última fase del dubte cartesià. A més, acaba refutant aquesta hipòtesi ja que no pot existir un Déu que ens enganyi.

La finalitat de Descartes és arribar a la veritat, tal com van fer altres autors com Plató, que volia arribar a una veritat universal. Aquest filòsof afirma l’existència de dos móns: el món sensible i el món intel·ligible. La seva teoria es basa en que només podem assolir les idees quan ja no estiguem al món sensible, i per tant, només després de la mort. Per contra, Descartes arriba a una primera veritat: el “jo”.

5.1- Comentari del text 1 de Descartes

Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2ª part.

1- Idees principals.

El text explica els quatre preceptes que proposa Descartes per arribar a una veritat universal. El primer defensa que només acceptar com cert el que clarament és evident. El segon dividir les dificultats per millorar la solució. El tercet afirma que s’han d’ordenar els pensaments de simples a complexos. Per últim, el quart consisteix en enumerar-ho tot. Per tant, arribem al coneixement a través de la raó.

2- Títol.

Només 4 preceptes per arribar al coneixement.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment del Discurs del mètode, Descartes exposa els preceptes que s’han de seguir per assolir un objectiu: arribar al coneixe

ment. A diferència d’altres situacions com les lleis, que hi ha moltes, ell només proposa quatre ja que tal com diu al text “un estat està molt més ben regit quan en té ben poques”.

Primerament, cal oblidar-se del que no està clar si volem arribar a la certesa, es a dir, a l’absència de dubte. En segon lloc, defensa la divisió de les dificultats per arribar a una solució millor. Després ordenar els pensaments ascendint per graus la seva complexitat. El quart precepte explica que s’ha de numerar tot, sense oblidar-se de res.

4- Comparació amb altres autors.

Molts dels autors anteriors a Descartes van tractar la idea d’un coneixement universal. El primer que ho va fer va ser Sòcrates, i més tard Plató va afirmar que l’universal es troba al món de les idees. Això vol dir que només podem arribar al coneixement quan estem al món intel·ligible, es a dir, quan ens deslliurem de les cadenes o morim. A diferencia d’això, Descartes afirma que si que podem arribar a quelcom cert seguint només 4 passos. Simplificar-ho fa que s’assembli a la teoria de Guillem, que tendeix a la simplicitat per explicar la realitat, “no hem de multiplicar els ens sense necessitat”.

En conclusió, aquest fragment té aspectes de teories de diferents filòsofs i èpoques.

René Descartes

4.4- Comentari de text de Sant Tomàs d'Aquino

Demostració per la causa i desmotració per l'efecte

1- Idees principals

En aquest fragment sant Tomàs explica dos tipus de demostracions. L’anomenada propter quid que parteix de la causa i l’altre anomenada quia, que parteix de l’efecte. Ambdues són oposades ja que una parteix de la causa per arribar a l’efecte i l’altre al revés. Tot i que explica les dues, l’autor està defensant la segona, amb la qual vol demostrar que Déu.

2- Títol.

Per causa i efecte: la demostració de l’existència de Déu.

3- Anàlisi del text.

La finalitat d’aquest text de Summa theologica de Sant Tomàs d’Aquino és demostrar l’existència de Déu. Explica l’existència de dos tipus de demostracions: per la causa i per l’efecte. La primera demostració exposada anteriorment per sant Anselm és rebutjada per sant Tomás, qui defensa la demostració per l’efecte. Aquesta demostració explica que si podem veure un efecte vol dir que ha d’existir quelcom que l’hagi creat (la causa), es a dir, Déu. Sant Tomàs posa en pràctica aquesta demostració i proposa cinc vies , les quals afirmen l’existència de Déu.

4- Comparació amb altres autors.

Pel que fa a l’existència de Déu, altres filòsofs com sant Anselm van provar la seva existència amb l’argument ontològic. Aquest argument parteix de l’existència de Déu, però sant Tomàs el critica. Sant Anselm defensa que dir “Déu no existeix” ja s’està afirmant que “Déu és”.

Un argument semblant al que defensa sant Tomàs en el text és el que va utilitzar Aristòtil amb el primer motor immòbil. Aquest filòsof veia el moviment (efecte) i arriba a la causa, es a dir, el primer motor.

En conclusió, aquest fragment de sant Agustí critica l’argument ontològic de sant Anselm i defensa el seu propi, però els dos intenten explicar el mateix: l’existència de Déu.

Sant Tomàs d'Aquino

4.3- El parany de Sant Anselm

L’argument ontològic de Sant Anselm parteix del fet que Déu és perfecte, i això implica la seva existència. Afirma que “Déu és l’ésser major del qual res no pot ser pensat”. El parany d’aquest filòsof, quelcom que ha estat criticat per altres posteriors és que malgrat podem imaginar coses a la ment, no vol dir que existeixin. Per exemple, podem imaginar-nos a un unicorn però, això fa que un unicorn existeixi?

Una de les critiques més conegudes és la de Kant. Defensa que podem pensar que tenim 100€ a la butxaca, però això no farà que tinguem 100€ a la butxaca.

4.2-Comentari de text Sant Agustí d'Hipona

El temps va ser creat amb el món

1- Idees principals.

La principal idea d’aquest fragment és que Déu va crear el temps quan va crear el món. No podem dir que va trigar molt de temps en crear el món ja que abans no existien els segles. Que hi havia abans de la creació divina del temps? Res, perquè no té sentit preguntar-se que això si no existia el temps. L’altra idea exposada al text és l’eternitat de Déu, una eternitat aliena al temps.

2- Títol.

Déu, el creador del temps.

3- Anàlisi del text.

En aquest text del llibre “Confessions”, el seu autor Sant Agustí d’Hipona es dirigeix a Déu. Afirma que aquest crea el temps del no-res quan va crear el món. Deixa clara la importància que té Déu, on destaca que és un ésser etern. A part d’això, també és intemporal, a diferència de l’home, que és material.

4- Comparació amb altres autors.

La majoria dels autors anteriors a Sant Agustí ja van tractar el tema de la creació i l’eternitat de les coses. El sofista Gòrgies afirmava la idea de nihilisme, es a dir, que del no-res no pot sortir res. Aquesta teoria es contraposa a la creació de Déu a partir del no-res defensada per Sant Agustí.

Parmènides d’Elea, el filòsof conegut per l’”esser” també negava que del no-res pogués existir res. Per aquest filòsof presocràtic, l’esser també és etern,no ha nascut ni morirà, i és sempre ara tal com afirma sant Agustí al text: “el teu avui és l’eternitat”. Aquest filòsof, igual que Gòrgies, és anteriors al Cristianisme, i per tant no es podien haver convertit a aquesta religió com ho va fer l’autor del text.

En conclusió, al text s’exposa una idea contrària a la de molts autors anteriors a sant Agustí: el temps és creat per Déu quan crea el món.

Sant Agustí d'Hipona

4.1- Comentari de text: Carta a Meneceu

1- Idees principals.

Aquest fragment explica com es pot ser feliç. Per començar, afirma que hem de filosofar sempre, que no importa l’edat. Per arribar a la felicitat, no hem de tenir por a la mort, ja que quan estem vius no hi ha mort i quan morim no estem vius ni sentim. En el text, deixa clar que no estem en mans del destí i que hi ha desitjos naturals i vans. Dels naturals en destaquen els necessaris, i d’aquests n’hi ha de diversos tipus segons el que es vol satisfer (indispensables per assolir la felicitat, el benestar...). Quan ja hem satisfet els desitjos ja no volem res més, per tant sentim plaer. A partir d’aquí es basa en el plaer, sobretot amb moderació. És feliç qui té menys necessitats i qui modera el plaer, es a dir, que sap evitar el plaer si el dolor posterior serà més gran i a l’inrevés.

2- Títol.

Com es pot assolir la felicitat?

3- Anàlisi del text.

Aquest text d’Epicur tracta sobre diferents temes. Primer defensa la reflexió que es fa quan filosofem, es a dir, la intel·ligència, i que ens porta a la vida perfecte. La mort segons Epicur, no ha de ser una por per l’home, ja que quan s’ha mort no està viu i si té temors pel moment que arribi, no aconseguirà la felicitat. Està en contra dels que afirmen que el destí està escrit i no es pot canviar. L’últim tema general que tracta al text és el dels plaers i dolors, que engloba altres subtemes com els desitjos. És necessari organitzar els desitjos alhora que també ho és tenir només desitjos naturals i necessaris. Per tant, per ser feliços hem de ser autosuficients. Quan explica el plaer i el dolor, sempre ho fa partint de la moderació d’aquests. És important saber escollir, ja que és millor tenir un dolor perquè després arribarà un plaer més gran. Per triar, ho hem de fer amb seny, per tant, tornem al primer dels temes esmentats al text: filosofar.

Qui té en compte tot això, és savi i pot arribar a la felicitat i tenir una vida perfecta.

4- Compara amb altres autors.

Epicur pertany a la cultura hel·lenística, posterior a Plató o Aristòtil. Aquests filòsofs van tractar l’ètica. Plató, que defensa l’existència de dos móns (el món sensible i el món de les idees) afirma que la felicitat consisteix en conèixer les idees. Segons Aristòtil, l’home té com a finalitat suprema la felicitat i aquesta ha de trobar-se en la activitat especialment humana, es a dir, l’activitat intel·lectual. Tal com afirma Epicur al principi “Que ningú, pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar” defensa l’activitat intel·lectual que es troba en la teoria eudeimonista d’Aristòtil.

En conclusió,tot i que Epicur fa una crítica sobre algunes teories de Plató i Aristòtil, pel que fa a l’ètica, no tenen una posició diferenciada.

Epicur

3.3-Comentari text 17 d'Aristòtil

La virtut:Ètica a Nicòmac, B,6, 1106a-1106b.

1- Idees principals.

Aquest text tracta del terme mitjà entre el defecte i l’excés, es troben a la mateixa distància respecte a aquest terme. Aquest dos extrems són diferents per qualsevol, qui busca el terme mitjà. Finalment relaciona tot això amb la virtut ètica, que es refereix a passions i accions i ha de tendir al terme mitjà.

2- Títol.

La virtut, quelcom que ha de tendir al terme mitjà.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment de l’Ètica a Nicòmac tracta principalment del terme mitjà i la virtut. Per començar, afirma l’existència del terme mitjà, de l’excés i del defecte en una mateixa cosa. Per exemple, si parlem de la velocitat per conduir a l’autopista, circular a 40Km/h correspon al defecte, fer-ho a 120km/h correspon al terme mitjà i conduir a més de 150km/h correspon a l’excés. Si traslladem aquest exemple a la virtut, parlem de covardia, valor i temeritat, respectivament.

4- Comparació amb altres autors.

L’equilibri entre el cos i l’ànima, es a dir, la virtut és un dels temes que caracteritza a Plató. Aquest equilibri vol dir que cadascuna de les parts ha de fer la seva funció i correspon terme mitjà que exposa Aristòtil al text. A partir de la correspondència de les virtuts a les parts de l’ànima defensada per Plató, el seu deixeble fa una divisió entre dos tipus de virtuts: intel·lectuals (part racional de l’ànima) i morals (part irracional de l’ànima). Amb aquesta divisió, Aristòtil entén les virtuts de la part racional de l’ànima de Plató com a intel·lectuals i les virtuts de la part irascible i concupiscible com a morals.

3.2- Comentari del text 15 d'Aristòtil

El moviment i la deducció del primer motor immòbil: Fisica, H (llire VIII), 4-5, 255b35-356a20.

1- Idees principals.

El text explica quin és el principi que mou les coses: el primer motor immòbil. Per començar, mostra gràcies a l’exemple del bastó que mou la pedra, quin és el motor de cada moviment. A partir d’aquí continua la seva explicació negant l’existència de motors infinits, si no que afirma que hi ha un primer motor. En cas que aquest motor es mogui, no haurà estat mogut per qualsevol altre motor, si no només per ell mateix.

2- Títol.

El primer motor com a creador del moviment.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment del llibre VIII de la Física d’Aristòtil se centra en el primer motor. Partint de l’exemple (el bastó que mou la pedra) trobem que una cosa es moguda per una altra, que a l’hora es moguda per una altra, l’home. Aquest home, que només és mogut per si mateix i no per una altra cosa s’identifica amb el primer motor.

En el text, Aristòtil complementa aquest raonament fent la següent afirmació: “en una sèrie infinita, no hi ha cap terme que sigui el primer”. Amb això explicar que si una cosa ha estat moguda per una altra, i aquesta per una altra i així successivament, no existeix quelcom que sigui el primer.

4- Comparació amb altres autors.

Anteriorment a Aristòtil, gairebé no s’havia tractat sobre el moviment. Zenó d’Elea, deixeble de Parmènides, va aplicar la teoria del seu mestre on es negava la possibilitat de moviment. Aquesta teoria afirma que per mouren’s d’un punt A a un punt B, hem de passar per un punt C, i per arribar a C hem de passar per D i així infinitament, i per tant, vol dir que no ens podem moure. Per contra, Aristòtil considera que existeix el que ell anomena el primer motor, que és la causa que crea el moviment successiu dels objectes. El primer motor el podem comparar amb el demiürg, la causa ordenadora de les idees del món intel·ligible i el món sensible que defensa Plató. El mateix passa amb el logos d’Heràclit i el nous d’Anaxàgores.

En conclusió, Aristòtil defensa el primer motor com a principi de moviment, contaria a la negació del moviment de Zenó d’Elea. Filòsofs anteriors com els presocràtics o Plató ja van explicar una part de la teoria a partir d’un principi (logos, nous, demiürg...).