6.2- Comentari de text: Identitat personal (Hume)

1- Idees principals.

En aquest text afirma que l’ànima és un conjunt de percepcions poc simples. Les nostres percepcions en general no pertanyen a la ment, sinó que la formen. Pel que fa a la substància, defensa que no podem tenir la idea ja que no tenim cap impressió de la qual es pugui originar. Compara la idea de substància amb Descartes, qui afirma que és la ment. En canvi, per Hume no és una substància sinó un conjunt de percepcions.

2- Títol.

Crítica de la idea de substància.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de l’Abstract,resum del tractat de la naturalesa humana Hume defineix l’ànima com un conjunt de percepcions complexes, per tant, formades per impressions i idees. En segon lloc explica la ment.

Critica al racionalista Descartes per defensar: el pensament, o la percepció en general, és l’essència de la ment. Hume considera més important les impressions i també que no podem pensar que existeix una idea de substància ja que no tenim cap impressió de la substància. Per últim continua aquesta critica afirmant que la nostra ment no és una substància.

4- Comparació amb altres autors.

Tal com ja fa en el text, podem comparar el pensament de Hume amb Descartes. Pel filòsof racionalista la substància diferencia dos tipus de substància: el jo o la substància pensant i els cossos o la substància extensa. Per contra, Hume nega l’existència de la idea de substància perquè s’haurien de derivar d’unes impressions, les quals no coneixem.

Anteriorment a la filosofia Moderna i Medieval, Aristòtil ja va tractar el tema de la substància, però des d’un punt de vista materialista, contrari a la substància espiritual de Hume o Descartes.

En conclusió, en aquest fragment Hume critica la idea cartesiana de substància seguint el model empirista.

6.1- Comentari de text d'un fragment de l'abstract de Hume

1- Idees principals.

Després d’explicar el significat d’uns mots explica la relació que s’estableix entre aquests: les percepcions es divideixen en impressions i idees. Primerament defensa que només podem conèixer a través dels sentits. A continuació afirma l’existència d’idees innates i per últim d’aquest resum de la seva teoria del coneixement explica que les passions sorgeixen de la naturalesa, a diferència de Locke que defensava que l’origen era la ment.

2- Títol.

Tipus de percepcions: impressions i idees

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de la seva obra Abstract, Hume divideix el que tenim a la ment, és a dir, les percepcions, en impressions i idees. Tal com diu el text, es diferencien per la intensitat: les impressions són immediates i més fortes que les idees i les considera les dades de l’experiència.

Pel que fa al segon paràgraf, explica la seva teoria del coneixement relacionant els conceptes anteriors. Les idees són febles i provenen de les impressions, no al contrari, afirmació que confirma que es tracta d’una teoria empirista. Per tant, primer de tot són les impressions que captem amb els sentits i a continuació tenim aquestes imatges febles a la ment.

4- Comparació amb altres autors.

Tal com Hume fa referència al text, podem comparar la seva teoria del coneixement amb John Locke, un altre empirista. Per tant, tenen en comú que l’origen d’aquestes idees és l’experiència sensible, però difereixen en el fet que Locke nega l’existència d’idees innates.

En aquest mateix període de la filosofia moderna però en un corrent contrari, el racionalisme, destaca Descartes. Pels filòsofs racionalistes només podem arribar a conèixer a través de la raó ja que els sentits ens enganyen.

Per últim, cal destacar una diferència important amb un autor anterior. Plató afirma que les coses són còpies de les idees, però l’empirisme considera que aquestes idees són les còpies de les impressions.

David Hume

Filosofia moderna

En aquesta presentació trobem un resum de la filosofia moderna, des de Racionalistes com Descartes (ja tractat en aquest blog) fins als filòsofs de la il·lustració com Kant.

Filosofía moderna

View more presentations from José Ángel Castaño Gracia.

5.5- Redacció: és aquest el millor dels móns possibles?

Si ens preguntem això, perquè no pensar en si és aquest el pitjor dels móns possibles? D’entrada no ho podem saber ja que només coneixem aquest. Ens podem imaginar un món millor a la vegada que podem tenir la idea d’un món pitjor.

De les coses existents en el món que coneixem, hi ha algunes que es mantindrien i altres que variarien. No es podria dubtar de les veritats matemàtiques, però si de les coses extenses. Quelcom material pot canviar de mida, forma, color etc, però seria un error pensar que dos més dos no és igual a quatre.

D’on ve el món? Aquesta pregunta ja la van formular filòsofs com Plató, però actualment aquest fet està explicat pel Big Bang. Per tant, podem pensar que existeixen o que podrien haver existit altres móns diferents al que coneixem.

No podem pensar si és aquest el millor dels móns possibles, només és possible pensar en un món millor.

5.4- Comentari del text 12 de Descartes

Demostració de l’existència dels cossos: Meditacions metafísiques, 6a.

1- Idees principals.

Descartes vol analitzar les coses materials i s’adona primerament que una part d’elles és certa ja que hi queden reflectides diversos aspectes de la geometria. Afirma que no pot concebre les coses tal com Déu les crea. Finalment arriba a la conclusió que aquest ésser diví ens presenta les seves idees de forma indirecta a través dels cossos i, per tant, existeixen.

2- Títol.

Les idees de Déu en els cossos.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de les Meditacions metafísiques, Descartes analitza les idees per arribar a una conclusió. Comença afirmant que en elles hi trobem reflectides les qualitats primàries (alçada, amplada...) i això fa que existeixin. Aquest filòsof també defensa això ja que sinó, Déu, el creador de totes les coses, ens estaria enganyant. Tot i això, els cossos que crea no els veiem tal com són, no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, tal com diu al text.

A més, cal destacar que en aquest fragment apareixen dos dels tres tipus d’idees de les quals fa una classificació: adventícies (com la forma d’un cos que observem amb els sentits) i innates (el Déu i el jo).

4- Comparació amb altres autors.

Un dels temes principals d’aquest text són les idees. Mentre Descartes afirma que si que podem conèixer les idees quan estem vius, Plató ho nega i defensa que només les podem assolir quan arribem al món intel·ligible, es a dir, quan ens morim. Aquest filòsof anterior al cristianisme no va poder provar l’existència de Déu, però si afirma que existeix un ésser, el demiürg, que té una funció similar a la de Descartes: crear els cossos a partir de les idees.

5.3- Comentari del text 7 de Descartes

Comentari text 7 Descartes: Demostració de l’existència de Déu Meditacions metafísiques, 5a.

1- Idees principals.

En aquest text, Descartes tracta la idea de Déu i de la resta de coses (com les veritats matemàtiques) de la mateixa manera, com quelcom extramental excepte el jo. Per tant, si considera certa l’existència de Déu, també les altres coses. Per continuar aquesta comparació entre ambdues parts, separa tal com fa sempre la seva l’existència de la seva essència. Finalment, s’adona que van lligades amb quelcom del qual no poden prescindir.

2- Títol.

Déu: la realitat extramental del “jo”.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de Meditacions metafísiques del filòsof racionalista Descartes intenta demostrat l’existència de Déu a través de la raó, ja que els sentits ens enganyen. Primerament defensa que la idea de Déu, un ésser perfecte, és igual a la de qualsevol veritat matemàtica. La idea d’aquest ésser és infinita, a diferència de “jo”, que és una substància finita i per tant no el pot haver creat.

A continuació intenta separar l’existència de l’essència en Déu i els cossos. No podem pensar que aquest ésser no existeix ja que no seria perfecte o, tal com diu el text: “Concebre un Déu al qual falti l’existència no és pas menys contradictori que concebre una muntanya a la qual li falti la vall”.

4- Comparació amb altres autors.

Pel que fa a la seva demostració, podem comparar aquest text amb Sant Anselm. Aquest filòsof de l’Edat Mitjana va demostrar la seva existència a partir del fet que Déu és perfecte i la perfecció implica existència, per tant, Déu existeix. A diferència de l’argument ontològic de Sant Anselm, Descartes es basa en el jo per demostrar l’existència de Déu.

5.2- Comentari de text 9 de Descartes

Comentari de text 9: Hipòtesi del Déu enganyador: Meditacions metafísiques, 1ª.

1- Idees principals.

En aquest text de Descartes, el seu esperit opina que existeix un Déu tot poderós que l’ha creat tal com és. A partir d’aquí, es qüestiona si la resta de coses no existeixen ja que ha vist com els altres s’enganyen. Descartes arriba a pensar que si els altres s’enganyen ell també ho fa, dubtant fins i tot de les veritats matemàtiques. Aquesta reflexió fa que l’autor pensi perquè existeix un Déu que permeti que s’equivoqui.

2- Títol.

El dubte de la realitat.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de les Meditacions metafísiques de Descartes ens explica la seva hipòtesi del Déu enganyador. Per començar, creu en la seva existència ja que, tal com diu el text: “pel qual jo he estat creat i produït tal i com jo sóc”. El filòsof es pregunta perquè aquest Déu l’ha creat d’aquesta manera sabent que s’està enganyant i això li porta a refutar la seva hipòtesi del Déu enganyador i situar-se en una postura més radical amb la hipòtesi del geni maligne. Finalment arriba a una veritat: el subjecte és el centre del coneixement.

En conclusió, l’autor mostra les reflexions i conclusions a les que ha arribat en la tercera fase del dubte cartesià.

4- Comparació amb altres autors.

El fet que afirmi l’existència de Déu a la hipòtesi, permet comparar-lo amb altres autors que també volien demostrar en la seva existència. Sant Agustí defensava que Déu va crear el món quan va crear el temps, però Descartes crea aquesta hipòtesi per intentar resoldre la última fase del dubte cartesià. A més, acaba refutant aquesta hipòtesi ja que no pot existir un Déu que ens enganyi.

La finalitat de Descartes és arribar a la veritat, tal com van fer altres autors com Plató, que volia arribar a una veritat universal. Aquest filòsof afirma l’existència de dos móns: el món sensible i el món intel·ligible. La seva teoria es basa en que només podem assolir les idees quan ja no estiguem al món sensible, i per tant, només després de la mort. Per contra, Descartes arriba a una primera veritat: el “jo”.

5.1- Comentari del text 1 de Descartes

Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2ª part.

1- Idees principals.

El text explica els quatre preceptes que proposa Descartes per arribar a una veritat universal. El primer defensa que només acceptar com cert el que clarament és evident. El segon dividir les dificultats per millorar la solució. El tercet afirma que s’han d’ordenar els pensaments de simples a complexos. Per últim, el quart consisteix en enumerar-ho tot. Per tant, arribem al coneixement a través de la raó.

2- Títol.

Només 4 preceptes per arribar al coneixement.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment del Discurs del mètode, Descartes exposa els preceptes que s’han de seguir per assolir un objectiu: arribar al coneixe

ment. A diferència d’altres situacions com les lleis, que hi ha moltes, ell només proposa quatre ja que tal com diu al text “un estat està molt més ben regit quan en té ben poques”.

Primerament, cal oblidar-se del que no està clar si volem arribar a la certesa, es a dir, a l’absència de dubte. En segon lloc, defensa la divisió de les dificultats per arribar a una solució millor. Després ordenar els pensaments ascendint per graus la seva complexitat. El quart precepte explica que s’ha de numerar tot, sense oblidar-se de res.

4- Comparació amb altres autors.

Molts dels autors anteriors a Descartes van tractar la idea d’un coneixement universal. El primer que ho va fer va ser Sòcrates, i més tard Plató va afirmar que l’universal es troba al món de les idees. Això vol dir que només podem arribar al coneixement quan estem al món intel·ligible, es a dir, quan ens deslliurem de les cadenes o morim. A diferencia d’això, Descartes afirma que si que podem arribar a quelcom cert seguint només 4 passos. Simplificar-ho fa que s’assembli a la teoria de Guillem, que tendeix a la simplicitat per explicar la realitat, “no hem de multiplicar els ens sense necessitat”.

En conclusió, aquest fragment té aspectes de teories de diferents filòsofs i èpoques.

René Descartes

4.4- Comentari de text de Sant Tomàs d'Aquino

Demostració per la causa i desmotració per l'efecte

1- Idees principals

En aquest fragment sant Tomàs explica dos tipus de demostracions. L’anomenada propter quid que parteix de la causa i l’altre anomenada quia, que parteix de l’efecte. Ambdues són oposades ja que una parteix de la causa per arribar a l’efecte i l’altre al revés. Tot i que explica les dues, l’autor està defensant la segona, amb la qual vol demostrar que Déu.

2- Títol.

Per causa i efecte: la demostració de l’existència de Déu.

3- Anàlisi del text.

La finalitat d’aquest text de Summa theologica de Sant Tomàs d’Aquino és demostrar l’existència de Déu. Explica l’existència de dos tipus de demostracions: per la causa i per l’efecte. La primera demostració exposada anteriorment per sant Anselm és rebutjada per sant Tomás, qui defensa la demostració per l’efecte. Aquesta demostració explica que si podem veure un efecte vol dir que ha d’existir quelcom que l’hagi creat (la causa), es a dir, Déu. Sant Tomàs posa en pràctica aquesta demostració i proposa cinc vies , les quals afirmen l’existència de Déu.

4- Comparació amb altres autors.

Pel que fa a l’existència de Déu, altres filòsofs com sant Anselm van provar la seva existència amb l’argument ontològic. Aquest argument parteix de l’existència de Déu, però sant Tomàs el critica. Sant Anselm defensa que dir “Déu no existeix” ja s’està afirmant que “Déu és”.

Un argument semblant al que defensa sant Tomàs en el text és el que va utilitzar Aristòtil amb el primer motor immòbil. Aquest filòsof veia el moviment (efecte) i arriba a la causa, es a dir, el primer motor.

En conclusió, aquest fragment de sant Agustí critica l’argument ontològic de sant Anselm i defensa el seu propi, però els dos intenten explicar el mateix: l’existència de Déu.

Sant Tomàs d'Aquino

4.3- El parany de Sant Anselm

L’argument ontològic de Sant Anselm parteix del fet que Déu és perfecte, i això implica la seva existència. Afirma que “Déu és l’ésser major del qual res no pot ser pensat”. El parany d’aquest filòsof, quelcom que ha estat criticat per altres posteriors és que malgrat podem imaginar coses a la ment, no vol dir que existeixin. Per exemple, podem imaginar-nos a un unicorn però, això fa que un unicorn existeixi?

Una de les critiques més conegudes és la de Kant. Defensa que podem pensar que tenim 100€ a la butxaca, però això no farà que tinguem 100€ a la butxaca.