dissabte, 20 de novembre del 2010

3.2- Comentari del text 15 d'Aristòtil


El moviment i la deducció del primer motor immòbil: Fisica, H (llire VIII), 4-5, 255b35-356a20.
1- Idees principals.

El text explica quin és el principi que mou les coses: el primer motor immòbil. Per començar, mostra gràcies a l’exemple del bastó que mou la pedra, quin és el motor de cada moviment. A partir d’aquí continua la seva explicació negant l’existència de motors infinits, si no que afirma que hi ha un primer motor. En cas que aquest motor es mogui, no haurà estat mogut per qualsevol altre motor, si no només per ell mateix.

2- Títol.

El primer motor com a creador del moviment.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment del llibre VIII de la Física d’Aristòtil se centra en el primer motor. Partint de l’exemple (el bastó que mou la pedra) trobem que una cosa es moguda per una altra, que a l’hora es moguda per una altra, l’home. Aquest home, que només és mogut per si mateix i no per una altra cosa s’identifica amb el primer motor.

En el text, Aristòtil complementa aquest raonament fent la següent afirmació: “en una sèrie infinita, no hi ha cap terme que sigui el primer”. Amb això explicar que si una cosa ha estat moguda per una altra, i aquesta per una altra i així successivament, no existeix quelcom que sigui el primer.

4- Comparació amb altres autors.

Anteriorment a Aristòtil, gairebé no s’havia tractat sobre el moviment. Zenó d’Elea, deixeble de Parmènides, va aplicar la teoria del seu mestre on es negava la possibilitat de moviment. Aquesta teoria afirma que per mouren’s d’un punt A a un punt B, hem de passar per un punt C, i per arribar a C hem de passar per D i així infinitament, i per tant, vol dir que no ens podem moure. Per contra, Aristòtil considera que existeix el que ell anomena el primer motor, que és la causa que crea el moviment successiu dels objectes. El primer motor el podem comparar amb el demiürg, la causa ordenadora de les idees del món intel·ligible i el món sensible que defensa Plató. El mateix passa amb el logos d’Heràclit i el nous d’Anaxàgores.

En conclusió, Aristòtil defensa el primer motor com a principi de moviment, contaria a la negació del moviment de Zenó d’Elea. Filòsofs anteriors com els presocràtics o Plató ja van explicar una part de la teoria a partir d’un principi (logos, nous, demiürg...).


3.1- Comentari del text 14 d'Aristòtil

Acte i potència: Metafísica, (llibre 9) 1051-15

1- Idees principals.

Segons el text, l’acte és més important que la potencia. Per demostrar-ho, explica que aquelles coses que tenen potència per a una cosa, també tenen potència per la contrària, però no les dues a l’hora. Amb els actes passa el mateix, és impossible que es donin els actes contraris a la vegada i per tant un dels dos ha de ser el bé.

2- Títol.

L’ésser en acte, la superació de l’ésser en potència.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment pertany al llibre d’Aristòtil la Metafísica, que pertany al seus escrits esotèrics. En el text se centra en la possibilitat de rebre una forma (la potència) i en la forma (l’acte). Afirma que l’acte és millor i més valuós que la forma ja que és la possibilitat feta realitat, per tant, l’esser ja és. Anteriorment aquest ésser es l’ésser que encara no és però pot arribar a ser ja que tendeix a la seva perfecció.

Pel que fa als contraris, defensa que la potència i l’acte dels contraris no poden existir a la vegada. Tal com diu al text “els contraris, però són impossibles alhora” perquè la potència es converteix en l’acte, i és impossible també que es donin els actes alhora (per exemple, l’estar sà i l’estar sofrint)”.

4- Comparació amb altres autors.

Aquesta teoria defensada per Aristòtil es veu influenciada pels filòsofs presocràtics Heràclit i Parmènides. D’Heràclit accepta tal com defensa el text, la lluita de contraris, que ve donada per la idea de canvi, es a dir, passar d’un estat a un altre. Un exemple d’aquest fragment és l’estar sà i l’estar sofrint. Partint de la definició de canvi, podem dir que es pot passar d’estar sà a estar sofrint i a l’inrevés . També apareix l’ésser de Parmènides, però amb una diferència fonamental: Aristòtil afirma el canvi que Parmènides nega.

En conclusió, aquest filòsof defensa que l’acte és millor i més valuós que la potència i utilitzant els exemples com a recurs, nega l’existència de dos contraris a la vegada.

Aristòtil