4.4- Comentari de text de Sant Tomàs d'Aquino

Demostració per la causa i desmotració per l'efecte

1- Idees principals

En aquest fragment sant Tomàs explica dos tipus de demostracions. L’anomenada propter quid que parteix de la causa i l’altre anomenada quia, que parteix de l’efecte. Ambdues són oposades ja que una parteix de la causa per arribar a l’efecte i l’altre al revés. Tot i que explica les dues, l’autor està defensant la segona, amb la qual vol demostrar que Déu.

2- Títol.

Per causa i efecte: la demostració de l’existència de Déu.

3- Anàlisi del text.

La finalitat d’aquest text de Summa theologica de Sant Tomàs d’Aquino és demostrar l’existència de Déu. Explica l’existència de dos tipus de demostracions: per la causa i per l’efecte. La primera demostració exposada anteriorment per sant Anselm és rebutjada per sant Tomás, qui defensa la demostració per l’efecte. Aquesta demostració explica que si podem veure un efecte vol dir que ha d’existir quelcom que l’hagi creat (la causa), es a dir, Déu. Sant Tomàs posa en pràctica aquesta demostració i proposa cinc vies , les quals afirmen l’existència de Déu.

4- Comparació amb altres autors.

Pel que fa a l’existència de Déu, altres filòsofs com sant Anselm van provar la seva existència amb l’argument ontològic. Aquest argument parteix de l’existència de Déu, però sant Tomàs el critica. Sant Anselm defensa que dir “Déu no existeix” ja s’està afirmant que “Déu és”.

Un argument semblant al que defensa sant Tomàs en el text és el que va utilitzar Aristòtil amb el primer motor immòbil. Aquest filòsof veia el moviment (efecte) i arriba a la causa, es a dir, el primer motor.

En conclusió, aquest fragment de sant Agustí critica l’argument ontològic de sant Anselm i defensa el seu propi, però els dos intenten explicar el mateix: l’existència de Déu.

Sant Tomàs d'Aquino

4.3- El parany de Sant Anselm

L’argument ontològic de Sant Anselm parteix del fet que Déu és perfecte, i això implica la seva existència. Afirma que “Déu és l’ésser major del qual res no pot ser pensat”. El parany d’aquest filòsof, quelcom que ha estat criticat per altres posteriors és que malgrat podem imaginar coses a la ment, no vol dir que existeixin. Per exemple, podem imaginar-nos a un unicorn però, això fa que un unicorn existeixi?

Una de les critiques més conegudes és la de Kant. Defensa que podem pensar que tenim 100€ a la butxaca, però això no farà que tinguem 100€ a la butxaca.

4.2-Comentari de text Sant Agustí d'Hipona

El temps va ser creat amb el món

1- Idees principals.

La principal idea d’aquest fragment és que Déu va crear el temps quan va crear el món. No podem dir que va trigar molt de temps en crear el món ja que abans no existien els segles. Que hi havia abans de la creació divina del temps? Res, perquè no té sentit preguntar-se que això si no existia el temps. L’altra idea exposada al text és l’eternitat de Déu, una eternitat aliena al temps.

2- Títol.

Déu, el creador del temps.

3- Anàlisi del text.

En aquest text del llibre “Confessions”, el seu autor Sant Agustí d’Hipona es dirigeix a Déu. Afirma que aquest crea el temps del no-res quan va crear el món. Deixa clara la importància que té Déu, on destaca que és un ésser etern. A part d’això, també és intemporal, a diferència de l’home, que és material.

4- Comparació amb altres autors.

La majoria dels autors anteriors a Sant Agustí ja van tractar el tema de la creació i l’eternitat de les coses. El sofista Gòrgies afirmava la idea de nihilisme, es a dir, que del no-res no pot sortir res. Aquesta teoria es contraposa a la creació de Déu a partir del no-res defensada per Sant Agustí.

Parmènides d’Elea, el filòsof conegut per l’”esser” també negava que del no-res pogués existir res. Per aquest filòsof presocràtic, l’esser també és etern,no ha nascut ni morirà, i és sempre ara tal com afirma sant Agustí al text: “el teu avui és l’eternitat”. Aquest filòsof, igual que Gòrgies, és anteriors al Cristianisme, i per tant no es podien haver convertit a aquesta religió com ho va fer l’autor del text.

En conclusió, al text s’exposa una idea contrària a la de molts autors anteriors a sant Agustí: el temps és creat per Déu quan crea el món.

Sant Agustí d'Hipona

4.1- Comentari de text: Carta a Meneceu

1- Idees principals.

Aquest fragment explica com es pot ser feliç. Per començar, afirma que hem de filosofar sempre, que no importa l’edat. Per arribar a la felicitat, no hem de tenir por a la mort, ja que quan estem vius no hi ha mort i quan morim no estem vius ni sentim. En el text, deixa clar que no estem en mans del destí i que hi ha desitjos naturals i vans. Dels naturals en destaquen els necessaris, i d’aquests n’hi ha de diversos tipus segons el que es vol satisfer (indispensables per assolir la felicitat, el benestar...). Quan ja hem satisfet els desitjos ja no volem res més, per tant sentim plaer. A partir d’aquí es basa en el plaer, sobretot amb moderació. És feliç qui té menys necessitats i qui modera el plaer, es a dir, que sap evitar el plaer si el dolor posterior serà més gran i a l’inrevés.

2- Títol.

Com es pot assolir la felicitat?

3- Anàlisi del text.

Aquest text d’Epicur tracta sobre diferents temes. Primer defensa la reflexió que es fa quan filosofem, es a dir, la intel·ligència, i que ens porta a la vida perfecte. La mort segons Epicur, no ha de ser una por per l’home, ja que quan s’ha mort no està viu i si té temors pel moment que arribi, no aconseguirà la felicitat. Està en contra dels que afirmen que el destí està escrit i no es pot canviar. L’últim tema general que tracta al text és el dels plaers i dolors, que engloba altres subtemes com els desitjos. És necessari organitzar els desitjos alhora que també ho és tenir només desitjos naturals i necessaris. Per tant, per ser feliços hem de ser autosuficients. Quan explica el plaer i el dolor, sempre ho fa partint de la moderació d’aquests. És important saber escollir, ja que és millor tenir un dolor perquè després arribarà un plaer més gran. Per triar, ho hem de fer amb seny, per tant, tornem al primer dels temes esmentats al text: filosofar.

Qui té en compte tot això, és savi i pot arribar a la felicitat i tenir una vida perfecta.

4- Compara amb altres autors.

Epicur pertany a la cultura hel·lenística, posterior a Plató o Aristòtil. Aquests filòsofs van tractar l’ètica. Plató, que defensa l’existència de dos móns (el món sensible i el món de les idees) afirma que la felicitat consisteix en conèixer les idees. Segons Aristòtil, l’home té com a finalitat suprema la felicitat i aquesta ha de trobar-se en la activitat especialment humana, es a dir, l’activitat intel·lectual. Tal com afirma Epicur al principi “Que ningú, pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar” defensa l’activitat intel·lectual que es troba en la teoria eudeimonista d’Aristòtil.

En conclusió,tot i que Epicur fa una crítica sobre algunes teories de Plató i Aristòtil, pel que fa a l’ètica, no tenen una posició diferenciada.

Epicur

3.3-Comentari text 17 d'Aristòtil

La virtut:Ètica a Nicòmac, B,6, 1106a-1106b.

1- Idees principals.

Aquest text tracta del terme mitjà entre el defecte i l’excés, es troben a la mateixa distància respecte a aquest terme. Aquest dos extrems són diferents per qualsevol, qui busca el terme mitjà. Finalment relaciona tot això amb la virtut ètica, que es refereix a passions i accions i ha de tendir al terme mitjà.

2- Títol.

La virtut, quelcom que ha de tendir al terme mitjà.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment de l’Ètica a Nicòmac tracta principalment del terme mitjà i la virtut. Per començar, afirma l’existència del terme mitjà, de l’excés i del defecte en una mateixa cosa. Per exemple, si parlem de la velocitat per conduir a l’autopista, circular a 40Km/h correspon al defecte, fer-ho a 120km/h correspon al terme mitjà i conduir a més de 150km/h correspon a l’excés. Si traslladem aquest exemple a la virtut, parlem de covardia, valor i temeritat, respectivament.

4- Comparació amb altres autors.

L’equilibri entre el cos i l’ànima, es a dir, la virtut és un dels temes que caracteritza a Plató. Aquest equilibri vol dir que cadascuna de les parts ha de fer la seva funció i correspon terme mitjà que exposa Aristòtil al text. A partir de la correspondència de les virtuts a les parts de l’ànima defensada per Plató, el seu deixeble fa una divisió entre dos tipus de virtuts: intel·lectuals (part racional de l’ànima) i morals (part irracional de l’ànima). Amb aquesta divisió, Aristòtil entén les virtuts de la part racional de l’ànima de Plató com a intel·lectuals i les virtuts de la part irascible i concupiscible com a morals.