- Fragment 10 d’Heràclit
El text afirma que la guerra, es a dir, el conflicte, sempre està present. Un exemple d’això és la nit i el dia: sense la nit, no podria existir el dia, i sense el dia no es podria donar pas la nit. Segons Heráclit la justícia és discòrdia, una lluita entre contraris que s’harmonitzen i fan que existeixi l’equilibri.
- Fragment 5 de Parmènides
Parmènides afirma que tot el que podem pensar és, si nó, no existeix. Segons aquest filòsof tenim que distingir entre el que és i el que no és i critica a totes les persones que no pensen com ell tractant-los d’ignorants. Afirma que no senten ni veuen i per tant, que no tenen logos o raó.
Tant Heràclit com Parmènides són filòsofs presocràtics i per tant, defensen un principi del qual se’n deriva tot. Per Heràclit sempre hi ha un conflicte entre contraris, que si no es complementen l’un de l’altre es produeix un desequilibri. Parmènides afirma que el no-res és impensable. Si ens centrem en els textos d’ambdós autors podem observar que el d’ Heràclit es basa en la lluita de contraris utilitzant els termes guerra i discòrdia, per tant podem dir que és metafòric. Parmènides, en el seu fragment, ens mostra la seva crítica contra les persones que no pensen com ell, que pensen que existeix el ser i el no-res.
Una altra diferència entre aquest dos filòsofs és la seva manera d’escriure, ja que Heràclit en 3 línies ens mostra el seu pensament, mentre que Parmènides ho fa en 6.
En conclusió, tots dos tenen en comú que existeix un monisme universal: el d’ Heràclit basat en la lluita de contraris i el de Parmènides basat en que si no podem pensar quelcom, no és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada