5.4- Comentari del text 12 de Descartes

Demostració de l’existència dels cossos: Meditacions metafísiques, 6a.

1- Idees principals.

Descartes vol analitzar les coses materials i s’adona primerament que una part d’elles és certa ja que hi queden reflectides diversos aspectes de la geometria. Afirma que no pot concebre les coses tal com Déu les crea. Finalment arriba a la conclusió que aquest ésser diví ens presenta les seves idees de forma indirecta a través dels cossos i, per tant, existeixen.

2- Títol.

Les idees de Déu en els cossos.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de les Meditacions metafísiques, Descartes analitza les idees per arribar a una conclusió. Comença afirmant que en elles hi trobem reflectides les qualitats primàries (alçada, amplada...) i això fa que existeixin. Aquest filòsof també defensa això ja que sinó, Déu, el creador de totes les coses, ens estaria enganyant. Tot i això, els cossos que crea no els veiem tal com són, no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, tal com diu al text.

A més, cal destacar que en aquest fragment apareixen dos dels tres tipus d’idees de les quals fa una classificació: adventícies (com la forma d’un cos que observem amb els sentits) i innates (el Déu i el jo).

4- Comparació amb altres autors.

Un dels temes principals d’aquest text són les idees. Mentre Descartes afirma que si que podem conèixer les idees quan estem vius, Plató ho nega i defensa que només les podem assolir quan arribem al món intel·ligible, es a dir, quan ens morim. Aquest filòsof anterior al cristianisme no va poder provar l’existència de Déu, però si afirma que existeix un ésser, el demiürg, que té una funció similar a la de Descartes: crear els cossos a partir de les idees.

5.3- Comentari del text 7 de Descartes

Comentari text 7 Descartes: Demostració de l’existència de Déu Meditacions metafísiques, 5a.

1- Idees principals.

En aquest text, Descartes tracta la idea de Déu i de la resta de coses (com les veritats matemàtiques) de la mateixa manera, com quelcom extramental excepte el jo. Per tant, si considera certa l’existència de Déu, també les altres coses. Per continuar aquesta comparació entre ambdues parts, separa tal com fa sempre la seva l’existència de la seva essència. Finalment, s’adona que van lligades amb quelcom del qual no poden prescindir.

2- Títol.

Déu: la realitat extramental del “jo”.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de Meditacions metafísiques del filòsof racionalista Descartes intenta demostrat l’existència de Déu a través de la raó, ja que els sentits ens enganyen. Primerament defensa que la idea de Déu, un ésser perfecte, és igual a la de qualsevol veritat matemàtica. La idea d’aquest ésser és infinita, a diferència de “jo”, que és una substància finita i per tant no el pot haver creat.

A continuació intenta separar l’existència de l’essència en Déu i els cossos. No podem pensar que aquest ésser no existeix ja que no seria perfecte o, tal com diu el text: “Concebre un Déu al qual falti l’existència no és pas menys contradictori que concebre una muntanya a la qual li falti la vall”.

4- Comparació amb altres autors.

Pel que fa a la seva demostració, podem comparar aquest text amb Sant Anselm. Aquest filòsof de l’Edat Mitjana va demostrar la seva existència a partir del fet que Déu és perfecte i la perfecció implica existència, per tant, Déu existeix. A diferència de l’argument ontològic de Sant Anselm, Descartes es basa en el jo per demostrar l’existència de Déu.

5.2- Comentari de text 9 de Descartes

Comentari de text 9: Hipòtesi del Déu enganyador: Meditacions metafísiques, 1ª.

1- Idees principals.

En aquest text de Descartes, el seu esperit opina que existeix un Déu tot poderós que l’ha creat tal com és. A partir d’aquí, es qüestiona si la resta de coses no existeixen ja que ha vist com els altres s’enganyen. Descartes arriba a pensar que si els altres s’enganyen ell també ho fa, dubtant fins i tot de les veritats matemàtiques. Aquesta reflexió fa que l’autor pensi perquè existeix un Déu que permeti que s’equivoqui.

2- Títol.

El dubte de la realitat.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de les Meditacions metafísiques de Descartes ens explica la seva hipòtesi del Déu enganyador. Per començar, creu en la seva existència ja que, tal com diu el text: “pel qual jo he estat creat i produït tal i com jo sóc”. El filòsof es pregunta perquè aquest Déu l’ha creat d’aquesta manera sabent que s’està enganyant i això li porta a refutar la seva hipòtesi del Déu enganyador i situar-se en una postura més radical amb la hipòtesi del geni maligne. Finalment arriba a una veritat: el subjecte és el centre del coneixement.

En conclusió, l’autor mostra les reflexions i conclusions a les que ha arribat en la tercera fase del dubte cartesià.

4- Comparació amb altres autors.

El fet que afirmi l’existència de Déu a la hipòtesi, permet comparar-lo amb altres autors que també volien demostrar en la seva existència. Sant Agustí defensava que Déu va crear el món quan va crear el temps, però Descartes crea aquesta hipòtesi per intentar resoldre la última fase del dubte cartesià. A més, acaba refutant aquesta hipòtesi ja que no pot existir un Déu que ens enganyi.

La finalitat de Descartes és arribar a la veritat, tal com van fer altres autors com Plató, que volia arribar a una veritat universal. Aquest filòsof afirma l’existència de dos móns: el món sensible i el món intel·ligible. La seva teoria es basa en que només podem assolir les idees quan ja no estiguem al món sensible, i per tant, només després de la mort. Per contra, Descartes arriba a una primera veritat: el “jo”.

5.1- Comentari del text 1 de Descartes

Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2ª part.

1- Idees principals.

El text explica els quatre preceptes que proposa Descartes per arribar a una veritat universal. El primer defensa que només acceptar com cert el que clarament és evident. El segon dividir les dificultats per millorar la solució. El tercet afirma que s’han d’ordenar els pensaments de simples a complexos. Per últim, el quart consisteix en enumerar-ho tot. Per tant, arribem al coneixement a través de la raó.

2- Títol.

Només 4 preceptes per arribar al coneixement.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment del Discurs del mètode, Descartes exposa els preceptes que s’han de seguir per assolir un objectiu: arribar al coneixe

ment. A diferència d’altres situacions com les lleis, que hi ha moltes, ell només proposa quatre ja que tal com diu al text “un estat està molt més ben regit quan en té ben poques”.

Primerament, cal oblidar-se del que no està clar si volem arribar a la certesa, es a dir, a l’absència de dubte. En segon lloc, defensa la divisió de les dificultats per arribar a una solució millor. Després ordenar els pensaments ascendint per graus la seva complexitat. El quart precepte explica que s’ha de numerar tot, sense oblidar-se de res.

4- Comparació amb altres autors.

Molts dels autors anteriors a Descartes van tractar la idea d’un coneixement universal. El primer que ho va fer va ser Sòcrates, i més tard Plató va afirmar que l’universal es troba al món de les idees. Això vol dir que només podem arribar al coneixement quan estem al món intel·ligible, es a dir, quan ens deslliurem de les cadenes o morim. A diferencia d’això, Descartes afirma que si que podem arribar a quelcom cert seguint només 4 passos. Simplificar-ho fa que s’assembli a la teoria de Guillem, que tendeix a la simplicitat per explicar la realitat, “no hem de multiplicar els ens sense necessitat”.

En conclusió, aquest fragment té aspectes de teories de diferents filòsofs i èpoques.

René Descartes