1- Idees principals.
En aquest text, Descartes tracta la idea de Déu i de la resta de coses (com les veritats matemàtiques) de la mateixa manera, com quelcom extramental excepte el jo. Per tant, si considera certa l’existència de Déu, també les altres coses. Per continuar aquesta comparació entre ambdues parts, separa tal com fa sempre la seva l’existència de la seva essència. Finalment, s’adona que van lligades amb quelcom del qual no poden prescindir.
2- Títol.
Déu: la realitat extramental del “jo”.
3- Anàlisi del text.
En aquest fragment de Meditacions metafísiques del filòsof racionalista Descartes intenta demostrat l’existència de Déu a través de la raó, ja que els sentits ens enganyen. Primerament defensa que la idea de Déu, un ésser perfecte, és igual a la de qualsevol veritat matemàtica. La idea d’aquest ésser és infinita, a diferència de “jo”, que és una substància finita i per tant no el pot haver creat.
A continuació intenta separar l’existència de l’essència en Déu i els cossos. No podem pensar que aquest ésser no existeix ja que no seria perfecte o, tal com diu el text: “Concebre un Déu al qual falti l’existència no és pas menys contradictori que concebre una muntanya a la qual li falti la vall”.
4- Comparació amb altres autors.
Pel que fa a la seva demostració, podem comparar aquest text amb Sant Anselm. Aquest filòsof de l’Edat Mitjana va demostrar la seva existència a partir del fet que Déu és perfecte i la perfecció implica existència, per tant, Déu existeix. A diferència de l’argument ontològic de Sant Anselm, Descartes es basa en el jo per demostrar l’existència de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada