En aquest text de Descartes, el seu esperit opina que existeix un Déu tot poderós que l’ha creat tal com és. A partir d’aquí, es qüestiona si la resta de coses no existeixen ja que ha vist com els altres s’enganyen. Descartes arriba a pensar que si els altres s’enganyen ell també ho fa, dubtant fins i tot de les veritats matemàtiques. Aquesta reflexió fa que l’autor pensi perquè existeix un Déu que permeti que s’equivoqui.
2- Títol.
El dubte de la realitat.
3- Anàlisi del text.
En aquest fragment de les Meditacions metafísiques de Descartes ens explica la seva hipòtesi del Déu enganyador. Per començar, creu en la seva existència ja que, tal com diu el text: “pel qual jo he estat creat i produït tal i com jo sóc”. El filòsof es pregunta perquè aquest Déu l’ha creat d’aquesta manera sabent que s’està enganyant i això li porta a refutar la seva hipòtesi del Déu enganyador i situar-se en una postura més radical amb la hipòtesi del geni maligne. Finalment arriba a una veritat: el subjecte és el centre del coneixement.
En conclusió, l’autor mostra les reflexions i conclusions a les que ha arribat en la tercera fase del dubte cartesià.
4- Comparació amb altres autors.
El fet que afirmi l’existència de Déu a la hipòtesi, permet comparar-lo amb altres autors que també volien demostrar en la seva existència. Sant Agustí defensava que Déu va crear el món quan va crear el temps, però Descartes crea aquesta hipòtesi per intentar resoldre la última fase del dubte cartesià. A més, acaba refutant aquesta hipòtesi ja que no pot existir un Déu que ens enganyi.
La finalitat de Descartes és arribar a la veritat, tal com van fer altres autors com Plató, que volia arribar a una veritat universal. Aquest filòsof afirma l’existència de dos móns: el món sensible i el món intel·ligible. La seva teoria es basa en que només podem assolir les idees quan ja no estiguem al món sensible, i per tant, només després de la mort. Per contra, Descartes arriba a una primera veritat: el “jo”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada