3.2- Comentari del text 15 d'Aristòtil

El moviment i la deducció del primer motor immòbil: Fisica, H (llire VIII), 4-5, 255b35-356a20.

1- Idees principals.

El text explica quin és el principi que mou les coses: el primer motor immòbil. Per començar, mostra gràcies a l’exemple del bastó que mou la pedra, quin és el motor de cada moviment. A partir d’aquí continua la seva explicació negant l’existència de motors infinits, si no que afirma que hi ha un primer motor. En cas que aquest motor es mogui, no haurà estat mogut per qualsevol altre motor, si no només per ell mateix.

2- Títol.

El primer motor com a creador del moviment.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment del llibre VIII de la Física d’Aristòtil se centra en el primer motor. Partint de l’exemple (el bastó que mou la pedra) trobem que una cosa es moguda per una altra, que a l’hora es moguda per una altra, l’home. Aquest home, que només és mogut per si mateix i no per una altra cosa s’identifica amb el primer motor.

En el text, Aristòtil complementa aquest raonament fent la següent afirmació: “en una sèrie infinita, no hi ha cap terme que sigui el primer”. Amb això explicar que si una cosa ha estat moguda per una altra, i aquesta per una altra i així successivament, no existeix quelcom que sigui el primer.

4- Comparació amb altres autors.

Anteriorment a Aristòtil, gairebé no s’havia tractat sobre el moviment. Zenó d’Elea, deixeble de Parmènides, va aplicar la teoria del seu mestre on es negava la possibilitat de moviment. Aquesta teoria afirma que per mouren’s d’un punt A a un punt B, hem de passar per un punt C, i per arribar a C hem de passar per D i així infinitament, i per tant, vol dir que no ens podem moure. Per contra, Aristòtil considera que existeix el que ell anomena el primer motor, que és la causa que crea el moviment successiu dels objectes. El primer motor el podem comparar amb el demiürg, la causa ordenadora de les idees del món intel·ligible i el món sensible que defensa Plató. El mateix passa amb el logos d’Heràclit i el nous d’Anaxàgores.

En conclusió, Aristòtil defensa el primer motor com a principi de moviment, contaria a la negació del moviment de Zenó d’Elea. Filòsofs anteriors com els presocràtics o Plató ja van explicar una part de la teoria a partir d’un principi (logos, nous, demiürg...).

3.1- Comentari del text 14 d'Aristòtil

Acte i potència: Metafísica, (llibre 9) 1051-15

1- Idees principals.

Segons el text, l’acte és més important que la potencia. Per demostrar-ho, explica que aquelles coses que tenen potència per a una cosa, també tenen potència per la contrària, però no les dues a l’hora. Amb els actes passa el mateix, és impossible que es donin els actes contraris a la vegada i per tant un dels dos ha de ser el bé.

2- Títol.

L’ésser en acte, la superació de l’ésser en potència.

3- Anàlisi del text.

Aquest fragment pertany al llibre d’Aristòtil la Metafísica, que pertany al seus escrits esotèrics. En el text se centra en la possibilitat de rebre una forma (la potència) i en la forma (l’acte). Afirma que l’acte és millor i més valuós que la forma ja que és la possibilitat feta realitat, per tant, l’esser ja és. Anteriorment aquest ésser es l’ésser que encara no és però pot arribar a ser ja que tendeix a la seva perfecció.

Pel que fa als contraris, defensa que la potència i l’acte dels contraris no poden existir a la vegada. Tal com diu al text “els contraris, però són impossibles alhora” perquè la potència es converteix en l’acte, i és impossible també que es donin els actes alhora (per exemple, l’estar sà i l’estar sofrint)”.

4- Comparació amb altres autors.

Aquesta teoria defensada per Aristòtil es veu influenciada pels filòsofs presocràtics Heràclit i Parmènides. D’Heràclit accepta tal com defensa el text, la lluita de contraris, que ve donada per la idea de canvi, es a dir, passar d’un estat a un altre. Un exemple d’aquest fragment és l’estar sà i l’estar sofrint. Partint de la definició de canvi, podem dir que es pot passar d’estar sà a estar sofrint i a l’inrevés . També apareix l’ésser de Parmènides, però amb una diferència fonamental: Aristòtil afirma el canvi que Parmènides nega.

En conclusió, aquest filòsof defensa que l’acte és millor i més valuós que la potència i utilitzant els exemples com a recurs, nega l’existència de dos contraris a la vegada.

Aristòtil

2.4- Comentari de text: El demiürg com a causa ordenadora del món

1- Idees principals.

La primera idea que apareix en el text és que del no-res, no pot sortir res. Afirma que el Demiürg és el que realitza la seva obra amb la màxima perfecció i deixa clar que no és un creador. A partir d’aquest concepte, on es veuen involucrats els dos móns, defensa que el món sensible és necessàriament un reflex del món intel·ligible.

2- Títol.

El demiüg, l'ordenador del món sensible.

3- Anàlisi del text.

El text es basa en el demiürg, que és qui s’encarrega d’ ordenar les coses, per això l’anomena artesà. És important tenir en compte que el demiürg de Plató no és in principi creador (“si els seus ulls es fixessin en allò que ha nascut, si utilitzés un model sotmès al naixement, la seva obra no seria bella”) si nó ordenador. En aquesta frase, també podem observar que no crea les coses perquè la única manera de que puguin ser gairebé perfectes és preñent com a model les idees. Aquest artesà aplica sobre la matèria del món sensible, les idees del món intel·ligible. Parla de la També defensa, tal com s’exemplifica clarament al “Mite de la Caverna de Plató”, aquest món sensible només és un reflex del món de les idees.

4- Comparació amb altres autors.

A part de la clara influència Socràtica en els textos de Plató, podem comparar aquest text amb filòsofs presocràtics com Anaxàgores o Parmènides.

La idea comuna entre Anaxàgores i Plató és quelcom que fa que es formin les coses. En el cas del filòsof presocràtic es tracta del concepte de nous, que barreja les homeomeries per crear les coses, i en Plató hi ha el concepte de Demiürg, una espècie d’artesà ordenador.

Plató també va estar influït per Parmènides, qui ja va diferenciar entre la via de la veritat (món de les idees) i la via de l’opinió (món sensible). Una altra idea molt important que comparteixen és que del no-res, no pot sortir res.

Com a diferencia respecte la majoria de textos de Plató es que no apareix Sòcrates com a protagonista.

En conclusió, es tracta d’un text basat en l’artesa que ordenador del món sensible i la separació dels dos móns, on el món sensible és un reflex de l’altre.

2.3- Comentari de text: La naturalesa de les idees (Plató)

II. Aspectes ontològics de la teoria de les idees.-

5. La naturalesa de les idees: Fedó, 78.

1- Idees principals.

En aquest fragment de Plató predominen les preguntes que formula Sòcrates, el seu mestre, sobre si les idees canvien. Per això, posa com a exemple d’idea la igualtat i la bellesa, però també afirma que poden ser qualsevol de les realitats en si. Finalment, després de totes aquestes preguntes, Cebes respon que aquestes idees mai canvien.

2- Títol.

La idea de les realitats, una idea immutable.

3- Anàlisi.

Plató, com en la majoria de les seves obres, posa com a protagonista al seu mestre. Amb Sòcrates com a protagonista, formula una sèrie de preguntes sobre el canvi de forma i estat de les idees, que Cebes nega finalment. Aquest fragment vol explicar els aspectes ontològics de la teoria de les idees, on afirma l’existència d’una realitat invisible, que no es pot percebre amb els sentits, com per exemple la bellesa. Aquesta realitat és tal com diu en el text, immutable i necessària, però també és universal i eterna. En aquest cas, és important diferenciar entre la idea de bellesa, que presenta totes aquestes característiques, i el paradigma, model al qual totes les coses intenten apropar-se, i que canvia.

4- Compara amb altres autors.

Partint de que és un text de Plató, trobem una gran influència de Sòcrates. Per començar, podem observar que hi ha moltes preguntes (“La igualtat en si, la bellesa en si, cadascuna de les realitats en si, l'ésser, admet un canvi qualsevol?”) i que la seva resposta no és molt elaborada. Es tracta del mètode Socràtic basat en el diàleg i contraposat al mètode utilitzat pels Sofistes.

Sòcrates parlava d’un concepte universal que Plató inclou en el text i que es tracta d’una idea universal. Aquesta idea és contrària al que pensaven els Sofistes com Protàgores, que defensaven una idea basada en el subjectivisme (tal com se’m presenten les coses, així són per a mi, tal com se’t presenten les coses, així són per a tu).

En conclusió, La naturalesa de les idees és un fragment de Plató que tracta sobre que les idees són immutables i universals i que esta basat en el pensament de Sòcrates, contrari al sofista.

El mite de la caverna adaptat a l'actualitat

Aquest video del programa de televisió Polònia fa una paròdia de la pel·lícula El show de Truman. Truman Burbank és el protagonista d'un show de la televisió. Tot a la seva vida és mentida, des de la seva dona fins als seus amics, que són fruït d'un guió fet a la seva mesura en un immens plató. Després de trenta anys comencen a aparèixer uns errors que obligen al protagonista a qüestionar-se sobre el que el rodeja i a tracta de conèixer la veritat.

Aquesta pel·licula i la paròdia feta a tv3 expliquen d'una manera més adaptada a la nostra societat i a l'actualitat, la teoria de les idees defensada per Plató i que exemplifica al mite de la caverna.

2.2- Els símbols del mite de la caverna

En el mite de la caverna pertany al llibre VII de la República de Plató, que pertany a la època de maduresa. Aquí hi trobem una sèrie de símbols a partir dels quals Plató ens explica els dos móns que existeixen segons ell i com és el difícil pas de l’un a l’altre (arribar al coneixement de les idees): caverna (món sensible) i exterior de la caverna (món intel·ligible). Això ho fa a partir dels presoners (barreja de cos i ànima), que estan encadenats a la caverna i no es poden moure ni girar el cap. Només poden veure les ombres que reflecteixen uns objectes i que consideren la realitat, però Plató vol dir que els sentits ens enganyen. Aquestes ombres són projectades gràcies a un foc, semblant a la llum del sol del món de les idees (el bé). Per tant, al mite de la caverna les ombres simbolitzen l’opinió, un del graus de coneixement.

A partir de que els presoners s’han tret les cadenes es produeix la catarsi o purificació de l’ànima. Aquests surten a l’exterior de la caverna on la llum del sol (bé) els cega però que poc a poc es van acostumant. Després comencen a veure reflexos a l’aigua, que simbolitza el pensament discursiu que explica Plató a l’al·legoria de la línia. Quan els presoners ja s’han acostumat poden contemplar el món exterior i per tant, les idees.

2.1- Comentari de text: Apologia de Sòcrates

La ignorància socràtica: Apologia de Sòcrates, 21 b-e.

1- Idees principals.

Sòcrates afirma que no sap res, que no és un savi. Volia comprovar perquè era el més savi de tots. Per això va preguntar a dos homes que eren considerats savis, si pensaven que ho eren, i van afirmar la pregunta. Sòcrates, davant els resultats obtinguts, pensava que era més savi que els altres dos homes perquè afirmava que no sabia res, i que això era no saber res.

2- Títol

És més savi qui reconeix que no sap res.

3- Anàlisi del text.

Aquest text és un fragment escrit per Plató sobre Sòcrates, que són l’únic tipus de referència escrita que trobem sobre les idees d’aquest filòsof, ja que no va escriure res.

Amb aquest fragment, Sòcrates ens explica que el més savi, no és el que sap més, sinó el que afirma no saber res. Això forma part de la “ironia”, que consisteix a mantenir un aparent ignorància sobre el tema.

Sòcrates defensa el diàleg, que el podem diferenciar al text quan parla amb els subjectes amb qui vol experimentar. En aquest diàleg, no ha elaborat llargues demostracions, tal com defensa ell.

4- Comparació amb altres autors.

A partir d’aquí, podem comparar aquest filòsof amb els sofistes. Només tenint en comte la manera d’argumentar, trobem grans diferències. Els sofistes elaboraven uns discursos llargs que Sòcrates rebutja. Ho fa per donar la possibilitat de que qüestionin les seves afirmacions, i per tant, de mantenir un diàleg amb l’ interlocutor. Pel que fa a les diferències que no trobem en els texts destaquen que Sòcrates ensenya sense cobrar, que dóna solucions noves als problemes de política i moral i que se centra en l’ètica (vol donar una definició universal de les virtuts i els valors).

El filòsof que ha escrit aquesta cita, Plató, mostra una gran influència de Sòcrates, que deixa reflectida en gairebé tots els seus escrits.

En conclusió, podem resumir el text en una cita de Sòcrates: “jo només sé que no sé res”. També podem afirmar que s’oposa al mètode sofista i que va influir considerablement en el pensament de Plató.

1.4- Comparació d'Empèdocles, Anaxàgores i atomistes (Leucip i Demòcrit)

Tots tres filòsofs són presocràtics i concretament del grup dels sistemes postparmenídits. Són pluralistes, és a dir, afirmen l’existència de diversos principis. En el cas de Empèdocles, són els quatre elements: aire, foc, terra i aigua. Són eterns i afirma que el que existeix és el resultat de barrejar i separar aquests quatre elements.

Anaxàgores defensa l’existència de les homeomeries, que són les llavors que ho componen tot. Tal com passa amb els quatre elements de Empèdocles, aquestes homeomeries també són eternes, però a més són immutables i poden dividir-se infinitament. Aquestes llavors no tenen moviment per si soles, necessiten un element extern al que Anaxàgores anomena noûs o intel·ligència.

Per últim, trobem als atomistes, representats majoritàriament per Leucip i Demòcrit. Leucip, mestre de Demòcrit, va ser la primera persona en parlar dels àtoms. Defineix els àtoms com els infinits elements indivisibles que sempre es mouen i que es mouen en el buit, que anomenaven el no-ésser. Demòcrit va recolzar aquesta teoria afirmant que els àtoms s’assemblen a l’ésser de Parmènides i quelcom més sobre el buit, que és l’espai que afavoreix el moviment.

En conclusió, a tots aquest filòsofs se’ls considera filòsofs naturals o físics ja que estudien la naturalesa. Són pluralistes i tenen una gran influència de Parmènides i el seu ésser i no-ésser.

1.3- Comentari de text: fragment 7 de Parmènides

1- Idees principals.

Parmènides exposa la seva idea que l’ ésser és i el no ésser no és i que no es pot pensar en que quelcom no és. L’ésser és etern, per tant no ha nascut ni morirà. Defensa això negant el canvi ja que no es pot saber l’origen i el final de l’ésser. Parmènides afirma que allò que no és, no es pot pensar ni expressar, i si quelcom és, si que es pot pensar i expressar. Segons aquest filòsof, a la via de l’ésser només podem accedir per la raó.

2- Títol.

El que és i el que no és.

3- Compara amb altres autors.

Parmènides defensa un monisme, com la resta d’autors presocràtics: l’ésser és i el no ésser és. A partir d’aquí afirma que l’ésser és etern, ni es crea ni es destrueix, sempre ha estat així i per tant mai canvia. Defineix l’ésser com un tot, etern, homogeni, immòbil i semblant a una esfera i que per això és màximament perfecte.

La negació del canvi defensada per Parmènides s’oposa a monisme dinàmic d’ Heràclit d’Efes. El mateix passa amb l’arkhé d’Heràclit: el foc. Per aquest filòsof d’Efes simbolitza la creació i destrucció, quelcom que nega radicalment Parmènides.

En conclusió, encara que tots dos defensin un monisme com la resta de presocràtics, presenten idees contràries: Heràclit afirma que totes les coses canvien i neixen i es destrueixen i Parmènides nega el canvi i l’existència del no-res i afirma l’existència d’un sol ésser etern.

1.2- Comentari de text: fragments d'Heraclit i Parmènides

1 - Idees principals

- Fragment 10 d’Heràclit

El text afirma que la guerra, es a dir, el conflicte, sempre està present. Un exemple d’això és la nit i el dia: sense la nit, no podria existir el dia, i sense el dia no es podria donar pas la nit. Segons Heráclit la justícia és discòrdia, una lluita entre contraris que s’harmonitzen i fan que existeixi l’equilibri.

- Fragment 5 de Parmènides

Parmènides afirma que tot el que podem pensar és, si nó, no existeix. Segons aquest filòsof tenim que distingir entre el que és i el que no és i critica a totes les persones que no pensen com ell tractant-los d’ignorants. Afirma que no senten ni veuen i per tant, que no tenen logos o raó.

Parmènides

2- Compara els dos textos.

Tant Heràclit com Parmènides són filòsofs presocràtics i per tant, defensen un principi del qual se’n deriva tot. Per Heràclit sempre hi ha un conflicte entre contraris, que si no es complementen l’un de l’altre es produeix un desequilibri. Parmènides afirma que el no-res és impensable. Si ens centrem en els textos d’ambdós autors podem observar que el d’ Heràclit es basa en la lluita de contraris utilitzant els termes guerra i discòrdia, per tant podem dir que és metafòric. Parmènides, en el seu fragment, ens mostra la seva crítica contra les persones que no pensen com ell, que pensen que existeix el ser i el no-res.

Una altra diferència entre aquest dos filòsofs és la seva manera d’escriure, ja que Heràclit en 3 línies ens mostra el seu pensament, mentre que Parmènides ho fa en 6.

En conclusió, tots dos tenen en comú que existeix un monisme universal: el d’ Heràclit basat en la lluita de contraris i el de Parmènides basat en que si no podem pensar quelcom, no és.

Heràclit

1.1- Comentari de text: Anaximandre (p. 11)

1- Idees principals.

El filòsofs presocràtics tracten quin és l’origen de totes les coses. Segons el text, Anaximandre de Millet defensa que la idea del moviment etern de les coses, es a dir, que hi ha un naixement i una destrucció per als éssers que va lligada, és inevitable. Aquest filòsof parla de l’apeiron com a principi del qual es deriva tot i fa referència a que mai hi haurà límit, sempre es torna al mateix lloc.

2- Comparació amb altres autors.

Anaximandre i el seu mestre Tales de Millet són dos filòsofs presocràtics que defensen un principi del qual en deriva tot. És coneixen com els filòsofs de la natura ja que tracten temes relacionats amb aquesta i els éssers. Tales afirma que “l’aigua és el principi de tot”. Aquest és el seu monisme, que igual que el de Anaximandre volen determinar l’origen de totes les coses. Per Tales aquest origen és l’aigua i pel que fa al seu deixeble ho és el terme apeiron, on es restaura la justícia anterior.

Anaximandre de Milet

7-Power point: Construcció filosòfica de la ciutadania

La construcció filosòfica de la ciutadania

View more presentations from lidiaaa.

6- Comentari de text: Càlcul dels plaers i els dolors (p.197)

Idees principals.

Epicur exposa la idea que l’home busca la vida feliç mitjançant els plaers. Conseqüentment afirma rebuig o fugida del dolor. Pel contrari, defensa que els éssers humans en determinades situacions preferim el dolor que el plaer, perquè a llarg termini el plaer obtingut és elevat. Finalment afirma que hem de mesurar el plaer i el dolor, y saber diferenciar entre el que es útil i el que es inconvenient.

Títol

Els plaers i els dolors per als éssers humans.

Compara amb altre mètodes.

Es tracta d’un fragment epicurista ja que parla d’un plaer calculat, és a dir, la tria d’un plaer o d’un dolor pensant en com afectarà en un futur. Per exemple, a l’hora de preparar-se pels exàmens globals pots escollir entre un plaer, no fer res o sortir amb els amics i el que podríem anomenar dolor, que significaria estudiar moltes hores, fer petits sacrificis de dormir una mica més tard,etc. Aquest últim es un dolor, però que les seves conseqüències en un futur comporten un plaer, i el que inicialment era un plaer més tard podria ser quelcom que no ens agradi.

A diferencia de l’epicurisme, els estoics pensen que el savi és aquella persona que sap dominar les emocions i no fer-se il·lusions respecte el futur, que es una persona autosuficient. En el text, afirma que l’home pot escollir entre el plaer i el dolor i que ha de tenir en compte les conseqüències, però els estoics defensen que tot està en mans del destí.

L’epicurisme té certa semblança amb l’utilitarisme pel que fa al plaers. Els dos fan distinció entre els plaers, però aquesta ultima afirma que s’ha d’arribar a la màxima felicitat per al màxim nombre de persones.

En conclusió, la teoria d’Epicur té aspectes en comú amb l’utilitarisme però és diferencia bastant de l’objectiu de l’home que defensen els estoics.

Preguntes del reportatge de Jean Paul Sartre

A quin corrent filosòfic pertany?

A l’existencialisme.

Quina concepció de la llibertat defensa?

Que som absolutament lliures.

On va estudiar?

A la Escuela Normal Superior.

Quin és el nom de la seva companya?

Simone Beauvoir.

Quin és el seu precedent filosòfic?

Husserl (fenomenologia).

Que significa que l’existència és contingent?

Que nosaltres estem al món per casualitat, que no hem nascut perquè el món ens necessiti.

Quin és el títol de la seva primera novel·la important?

La nàusea.

L’existència té sentit segons Sartre? Si o no? Perquè?

Té sentit. Depèn de nosaltres que tingui sentit o no.

Com es titula la conferència de Heiddeger que va influir sobre Sartre?

Què és la metafísica?

Quin és el títol de la seva revista?

Le temps Modernes.

1 Quina és la seva posició sobre Déu?

Pensa que si Déu existeix, l’home no és lliure.

Que significa “l’infern són els altres”?

Vol dir que és millor estar sol. Pensem que els altres ens observen i sentim vergonya.

Com es titula el llibre que marca la seva incursió en el marxisme?

Critica de la raó dialèctica.

En quin any va rebre el premi Nobel? Perquè el va rebutjar?

El 1964. Pensava que l’èxit es el fi de la llibertat i que el premi Nobel l’implicaria perdre la seva identitat de filòsof.

Perquè va ser un dels inspiradors del maig del 1968?

Perquè estava en contra de la repressió de l’estat.

Com es titula el diari extremista que va dirigir?

La cause du peuple.

Que significa la revolució perpètua?

Vol dir que no hi ha cap moment en que no hi ha revolució.

Que opinava del terrorisme?

Que és la bomba atòmica dels pobres.

Que vol dir “pensar contra ell mateix”?

Significa posar en dubte tot allò que has après.

Que significa que Sartre era una brúixola ètica?

Vol dir que orientava a la gent.

5.6- Definicions tema 9

- Temperament: conjunt de sentiments i passions, difícils de modificar.

- Immoral: persona que sap diferenciar entre el bé i el mal i tria el mal.

- Virtut: hàbit de comportament que ens predisposen a obrar bé.

- Consciència moral: capacitat humana de diferenciar entre bé i el mal.

- Responsabilitat: capacitat de respondre dels nostres actes.

- Llibertat externa: manca de coacció externa.

- Llibertat interna: manca de coacció interna.

- Condicionament: no tenir una llibertat absoluta i total, però conservar la llibertat suficient com per ser responsable dels nostres actes.

- Destí: llei de l’univers segons la qual tot succeeix per una raó.

- Determinisme físic: engloba tots els altres determinismes i defensa el principi de causalitat (tota causa té un efecte i tot efecte ve donat per una causa).

- Determinisme genètic: corrent sociobiològic que veu en la dotació genètica de cadascun de nosaltres les causes de totes les nostres accions.

- Determinisme econòmic: explica les diferents etapes històriques i defensa que el nostre comportament està donat pel lloc de la societat que ocupem.

- Existencialisme: defensa que l’existència és anterior a l’esència.

- Indeterminisme: afirmació radical de la llibertat, segons la qual estem determinats.

- Racionalitat econòmica: racionalitat humana que sempre elegeix maximitzant beneficis i minimitzant costos.
- Autonomia moral: quan el subjecte es dóna la llei a si mateix.

- Nivell preconvencional: nivell de l’autonomia moral on la persona té per just el que satisfà els seus interessos i respecta les normes per les conseqüències que podrà tenir.

- Nivell postconvencional: nivell de l’autonomia moral on la persona distingeix entre les normes de la societat i els principis morals universals.

- Lògica de l’atenció: defensa que la maduresa moral també ha de desenvolupar el sentir de la compassió i de la responsabilitat.

- Principi de responsabilitat (Hans Jonas): denuncia la falsa idea de “progrés” sobre la qual estem construint la nostra civilització i defensa que hem de deixar a les generacions futures un món millor.

5.5- Exercisi: un dilema hipotètic

- Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?

No ha de robar el medicament, podria fer més coses per aconseguir els diners, fer un acord amb el farmacèutic i a més va contra la llei. Tot i així penso que l’actitud del farmacèutic és egoista i molt poc ètica.

- Si Heinz no estimés la seva dona, hauria de robar el medicament per ella? Es Heinz responsable del que li passi a la seva dona? Per què o per què no?

No l’hauria de robar, perquè com he dit va contra la llei. Tot i que no l’estimés, també podria fer alguna cosa per aconseguir els diners.

Heinz no es responsable del que li passi a la seva dona, aquesta malaltia no ha sigut per culpa seva. Penso que el farmacèutic tampoc és responsable, si hagués succeït abans, tindria la culpa per no haver-ho descobert abans? A més, es lliure de vendre o no aquest tractament a qui vulgui, però no és moralment correcte no vendre-ho. El farmacèutic anteposa els diners a la vida d’una persona.

- Té Heinz la mateixa responsabilitat amb la seva dona en cas que no l’estimi? Per què o per què no?

Penso que tampoc és responsable, però canvia que no l’estima i per tant el seu sentiment de culpa no serà tant fort. El grau d’afecte cap a una persona es el que fa que es faci quelcom per salvar la vida d’una persona, i en definitiva el que determina aquest sentiment de culpa.

- Si suposem que la persona malalta no és la seva dona, si no un estrany, Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?

Tampoc, però per solidaritat, també podria fer alguna cosa per intentar evitar la seva mort, és a dir, que fos una de les persones que aportés diners per el medicament.

- La gent ha de fer qualsevol cosa per salvar la vida dels altres en qualsevol cas?

Qualsevol cosa mentre no afecti a altres persones negativament i sigui legal. Penso que no és necessari fer certes coses per aconseguir el que vols, però si ho fas, has de ser responsable dels teus actes.

- El fet que Heinz robi va contra la llei. Això fa que sigui moralment dolent? La gent ha de fer tot el possible per evitar anar contra la llei?

En aquest cas, els més correcte moralment es robar el medicament ja que d’aquesta manera salva la vida d’una persona. Però aquest actes comporten unes conseqüències que haurà d’assumir. Considero més moralment dolenta la actitud del farmacèutic que per diners deixa morir a una persona. També penso que les lleis en alguns casos no són del tot correctes i fa que no sigui just.