Llibres amb ressò d'aquest 2011

Aquest 2011 està carregat de llibres de tots els gustos. De tots ells m'agradaria destacar-ne un que estic llegint i que respon moltes de les preguntes actuals: Excuses per no pensar. En aquest llibre Eduard Punset, qui podríem considerar un filòsof científic actual, tracta diferents temes d'actualitat tant de l'àmbit de la ciència com el social o econòmic.

Pels més interessats en la història, Paul Preston ha publicat el seu llibre l'Holocaust espanyol, que malgrat és un escriptor anglès, mostra un gran coneixement de l'Espanya del segle XX.

Tot i així, el llibre amb més éxit tant en castellà com en català durant aquest Sant Jordi és sens dubte si em dius vine ho deixo tot pero diguem vine del jove polifacètic Albert Espinosa. Malgrat no té una gran extensió, capta l'atenció de tots els seus lectors.

Pels lectors que els agrada aprofitar el trajecte de metro però no estàn convençuts amb el format electrònic, s'ha creat un nou format de llibre: el vertader llibre de butxaca.

8.1- Comentari de text J.S. Mill: l'Utilitarisme

1- Idees principals.

En aquest fragment Mill introdueix la felicitat segons el seu punt de vista utilitarista. Fa una distinció entre els plaers segons la qualitat, destacant els intel·lectuals com els més elevats. A partir d’aquí deixa clar que és millor no ser feliç però aspirar a molt que aconseguir ser feliç amb gairebé res. Per tant, Mill vol dir que és millor ser plenament conscients del que fem encara que no siguem feliços, que ser inconscientment feliços.

2- Títol.

La felicitat: els plaers intel·lectuals per sobre dels altres.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de l’Utilitarisme, Mill distingueix els plaers intel·lectuals per la seva gran importancia davant els altres. Amb la coneguda afirmació “és millor ser Sócrates insatisfet, que un boig satisfet” fa referencia a aquesta distinció entre plaers. Per tant, és millor tenir plena consciencia del que fem, que no ser conscients encara que siguem feliços.

4- Comparació amb altres autors.

Segons la part de la moral que tracta el text, podem comparar-lo primerament amb Aristòtil ja que ambdós autors conincideixen en que podem arribar a una máxima felicitat gràcies a la activitat intel·lectual.

Pel que fa a Kant, trobem diferències pel fet que aquest defensa una moral deontológica (buida de contingut) i Mill una moral teleológica. És a dir, segons el filòsof alemany hem d’actuar per deure i en canvi el text defensa que la finalitat de l’homa és la recerca de la máxima felicitat.

Esquema 6: Filosofia Moderna

Durant la filosofia moderna destaquen quatre corrents filosòfics. Per una banda el racionalisme i l'empirisme que dos corrents contraris en ideologia i representats per dos filòsofs que entren a la selectivitat, Descartes i Hume respectivament. Per una altra banda trobem la il·lustració que triomfa a Anglaterra, França i Alemanya (Kant) i per últim l'idealisme Alemany en el qual destaca Hegel.

Esquema 5: Filosofia Medieval

En aquest esquema apareixen els principals filòsofs de l'edat mitjana, la majoria dels quals se centren en demostrar l'existència de Déu. En contraposició apareix al final del període Guillem d'Ockham, qui defensa la simplicitat.

Esquema 4: Filosofia Antiga

En aquest esquema he dividit la filosofia antiga segons grups de filòsofs amb aspectes concrets o filòsofs importants. La majoria d'ells tenen quelcom que els caracteritza i els diferencia dels altres. A més, Plató, tal com queda especificat, és un autor que entra a l'exàmen de selctivitat.

El món de Sofia: resum de la història de la filosofia occidental

Alberto Knox és un misteriós i extraordinari professor de filosofia que explica a Sofia Amundsen, una nena de quinze anys, la vida i lobra dels grans pensadors de la història. Des dels presocràtics fins a Sartre, passant per Plató, Aristòtil, Jesús, sant Agustí, Galileu, Descartes, Hume, la Il·lustració, Kant, el Romanticisme, Hegel, Marx, Darwin o Freud, tots participaran del viatge que emprendrà Sofia pel món de les idees. Però El món de Sofia no és només aquest viatge fascinant, és també una novel·la excepcional i originalíssima que ens permet observar el món des dels ulls imaginatius duna adolescent i que té un desenllaç imprevisible.

7.2- La moral kantiana

La moral kantiana

View more presentations from lidiaaa.

7.1- Kant: síntesi de racionalisme i empirisme

La filosofia de Kant es basa en un coneixement que comença amb les impressions que rebem a través dels sentits (empirisme) i afegeix que per si soles no són ni universals ni necessàries. És a dir, com a partir de les dades de l’experiència només obtenim creença (Hume) cal que quelcom aporti validesa a aquestes idees de la ment, i aquesta és la funció de la raó (Descartes).

Per tant, per obtenir coneixement necessitem tant les dades de l’experiència (a posteriori) com la raó (a priori).

6.5- Comentari de text d'un fragment de l'abtract de Hume

Comentari de text del punt 5-Crítica empirista dels conceptes metafísics: Realitat exterior.

1- Idees principals.

En text Hume fa un resum de la seva filosofia i reconeix el seu caràcter escèptic. Afirma que el coneixement humà està basat en l’experiència. Aquesta està relacionada amb el sentiment de la creença produïda pel costum. Considera que una creença són les percepcions, tant les impressions com les idees d’aquestes impressions. Per últim afirma que utilitzem la raó perquè no ho podem evitar.

2- Títol.

L’escepticisme de l’empirisme.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de l’Abstract, un resum del tractat de la naturalesa Humana Hume fa un breu resum de la seva filosofia escèptica. Segons aquest filòsof racionalista, al món només hi ha creença produïda per l’hàbit. Defineix aquesta creença com un sentiment en comptes d’un acte racional. Quan suposem que un objecte existeix després de deixar de percebre’l, aquesta creença no és res més que un sentiment del mateix tipus. Aquesta afirmació del text vol dir que les creences no només són els objectes que percebem a través dels sentits sinó que també les idees que tenim d’aquests cossos, es a dir, les percepcions.

Per últim, afirma que és inevitable no utilitzar la raó i fa una crítica a l’escepticisme radical dels pirrònics.

4- Comparació amb altres autors.

Aquest escepticisme i la creença de Hume es poden comparar amb la l’al·legoria de la línia de Plató. Aquest filòsof antic defensava dos móns. El primer d’aquests móns, el sensible, nega l’existència d’un coneixement cert, tal com Hume defensa en aquest fragment. Com a diferència entre ambdós trobem que Plató a més afirma que existeix certesa, però només el podem obtenir al món intel·ligible.

Com a filòsof no defensor de l’escepticisme trobem a Descartes, que afirma l’existència del jo i dels cossos, tal com va dir: no podem dubtar del fet que estem dubtant. Per contra Hume no afirma l’existència ni la no existència dels cossos, sinó que vivim en un món de creença.

Per últim, l’escepticisme que defensa Hume en el text no és tan radical com el dels antics Pirrònics, que afirmen que res no és cert.

6.4- Comentari de text d'un fragment de l'abtract de Hume

1- Idees principals.

Hume afirma que el futur no ha d’estar d’acord amb el passat. Per tant, és possible que quelcom sigui, però això no ha de ser obligatori. Aquesta afirmació la classifica dins el grup de les qüestions de fet ja que sabem el que ha passat, és a dir, estem acostumats a això, però no podem estar segurs del que passarà. Per tant, tot i que després d’una causa concreta, es derivi el mateix efecte, quelcom que afirma la raó, no podem estar segurs que després d’aquesta causa li segueixi sempre el mateix efecte.

2- Títol.

Relació del passat amb el futur.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de l’abstract, el resum del Tractat de la naturalesa humana, Hume critica el principi de causalitat. Explica que després d’una causa no sempre s’ha de deriva el mateix efecte. Per exemple, hem adquirit l’hàbit que tots els dies surt el sol, però és possible que demà no surti? La resposta de Hume seria un sí radical.

Segons aquest filòsof no existeixen efectes precedits per una causa, sinó uns fets A que donen lloc a uns fets B. Per tant, hi ha infinits efectes que no podem predir. En contraposició a aquest costum trobem la raó. Aquesta, contrària al criteri empirista de Hume, afirma la relació entre causa i efecte, però tal com diu al text: no és la raó la guia de la vida, sinó el costum.

En conclusió, hi ha la possibilitat que una causa no tingui sempre el mateix efecte, per tant, nega l’existència del destí.

4- Comparació amb altres autors.

A l’edat mitjana, Sant Tomàs d’Aquino va intentar demostrar l’existència de Déu a part de l’argument quia que afirma que primer té lloc l’efecte i després la causa. Aquesta demostració explica que si podem veure un efecte vol dir que ha d’existir quelcom que l’hagi creat, la causa, es a dir, Déu. Aquest raonament és contrari a Hume ja que tal com afirma al text: no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb l’experiència passada.

Podem comparar el que defensa Hume en aquest fragment amb Spinoza. Aquest filòsof racionalista afirma el determinisme, és a dir, la negació de la llibertat, per tant, l’home té un destí. Spinoza també inclou com a causa a Déu, i l’home és un efecte de la natura. Hume es contraposa a aquest raonament perquè malgrat el fet que l’experiència afirmi quelcom del passat, existeix la possibilitat que futur sigui diferent i per tant, nega el destí.

6.3- Comentari del text 4 de Hume

Investigació sobre l'enteniment humà, Secció IV, part I (Alianza, Madrid 1994, 8^a ed., p. 47-48).

1- Idees principals.

Hume fa una distinció entre els objectes de la raó: les relacions d’idees i les qüestions de fet. Les primeres són indubtables i no poden ser d’una altre manera. En aquest grup hi pertanyen les veritats matemàtiques i Hume posa l’exemple del teorema de Pitàgores. Pel que fa a les qüestions de fet, el seu contrari és possible, a diferència de les relacions d’idees. Per tant, el sol sortirà demà és una qüestió de fet perquè pot ser que no surti.

2- Títol.

Relacions d’idees i qüestions de fet.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de l’obra Investigació sobre l'enteniment humà, Hume explica els dos objectes de la raó humana: les relacions d’idees i les qüestions de fet. Les matemàtiques i la lògica pertanyen al primer grup. Per exemple, el quadrat té quatre costats. Aquesta afirmació és una veritat necessària i, encara que puguem percebre quelcom a través dels sentis no vol dir que no sigui una veritat. Per tant que aquestes ciències no segueixen el criteri empirista.

Per contra, les qüestions de fet són contingents, és a dir, són però podrien no ser. El contrari de qualsevol qüestió de fet és, en qualsevol cas, possible. Aquesta afirmació que trobem al text vol dir que malgrat la nostra experiència confirmi que si llancem un objecte al aire caigui, també és possible que no caigui.

4- Comparació amb altres autors.

El filòsof racionalista Leibniz, a la seva teoria del coneixement ja va diferenciar entre dos tipus de veritats (de raó i de fet) que presenten les mateixes característiques que les relacions d’idees i les qüestions de fet que descriu Hume al text.

6.2- Comentari de text: Identitat personal (Hume)

1- Idees principals.

En aquest text afirma que l’ànima és un conjunt de percepcions poc simples. Les nostres percepcions en general no pertanyen a la ment, sinó que la formen. Pel que fa a la substància, defensa que no podem tenir la idea ja que no tenim cap impressió de la qual es pugui originar. Compara la idea de substància amb Descartes, qui afirma que és la ment. En canvi, per Hume no és una substància sinó un conjunt de percepcions.

2- Títol.

Crítica de la idea de substància.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de l’Abstract,resum del tractat de la naturalesa humana Hume defineix l’ànima com un conjunt de percepcions complexes, per tant, formades per impressions i idees. En segon lloc explica la ment.

Critica al racionalista Descartes per defensar: el pensament, o la percepció en general, és l’essència de la ment. Hume considera més important les impressions i també que no podem pensar que existeix una idea de substància ja que no tenim cap impressió de la substància. Per últim continua aquesta critica afirmant que la nostra ment no és una substància.

4- Comparació amb altres autors.

Tal com ja fa en el text, podem comparar el pensament de Hume amb Descartes. Pel filòsof racionalista la substància diferencia dos tipus de substància: el jo o la substància pensant i els cossos o la substància extensa. Per contra, Hume nega l’existència de la idea de substància perquè s’haurien de derivar d’unes impressions, les quals no coneixem.

Anteriorment a la filosofia Moderna i Medieval, Aristòtil ja va tractar el tema de la substància, però des d’un punt de vista materialista, contrari a la substància espiritual de Hume o Descartes.

En conclusió, en aquest fragment Hume critica la idea cartesiana de substància seguint el model empirista.

6.1- Comentari de text d'un fragment de l'abstract de Hume

1- Idees principals.

Després d’explicar el significat d’uns mots explica la relació que s’estableix entre aquests: les percepcions es divideixen en impressions i idees. Primerament defensa que només podem conèixer a través dels sentits. A continuació afirma l’existència d’idees innates i per últim d’aquest resum de la seva teoria del coneixement explica que les passions sorgeixen de la naturalesa, a diferència de Locke que defensava que l’origen era la ment.

2- Títol.

Tipus de percepcions: impressions i idees

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de la seva obra Abstract, Hume divideix el que tenim a la ment, és a dir, les percepcions, en impressions i idees. Tal com diu el text, es diferencien per la intensitat: les impressions són immediates i més fortes que les idees i les considera les dades de l’experiència.

Pel que fa al segon paràgraf, explica la seva teoria del coneixement relacionant els conceptes anteriors. Les idees són febles i provenen de les impressions, no al contrari, afirmació que confirma que es tracta d’una teoria empirista. Per tant, primer de tot són les impressions que captem amb els sentits i a continuació tenim aquestes imatges febles a la ment.

4- Comparació amb altres autors.

Tal com Hume fa referència al text, podem comparar la seva teoria del coneixement amb John Locke, un altre empirista. Per tant, tenen en comú que l’origen d’aquestes idees és l’experiència sensible, però difereixen en el fet que Locke nega l’existència d’idees innates.

En aquest mateix període de la filosofia moderna però en un corrent contrari, el racionalisme, destaca Descartes. Pels filòsofs racionalistes només podem arribar a conèixer a través de la raó ja que els sentits ens enganyen.

Per últim, cal destacar una diferència important amb un autor anterior. Plató afirma que les coses són còpies de les idees, però l’empirisme considera que aquestes idees són les còpies de les impressions.

David Hume

Filosofia moderna

En aquesta presentació trobem un resum de la filosofia moderna, des de Racionalistes com Descartes (ja tractat en aquest blog) fins als filòsofs de la il·lustració com Kant.

Filosofía moderna

View more presentations from José Ángel Castaño Gracia.

5.5- Redacció: és aquest el millor dels móns possibles?

Si ens preguntem això, perquè no pensar en si és aquest el pitjor dels móns possibles? D’entrada no ho podem saber ja que només coneixem aquest. Ens podem imaginar un món millor a la vegada que podem tenir la idea d’un món pitjor.

De les coses existents en el món que coneixem, hi ha algunes que es mantindrien i altres que variarien. No es podria dubtar de les veritats matemàtiques, però si de les coses extenses. Quelcom material pot canviar de mida, forma, color etc, però seria un error pensar que dos més dos no és igual a quatre.

D’on ve el món? Aquesta pregunta ja la van formular filòsofs com Plató, però actualment aquest fet està explicat pel Big Bang. Per tant, podem pensar que existeixen o que podrien haver existit altres móns diferents al que coneixem.

No podem pensar si és aquest el millor dels móns possibles, només és possible pensar en un món millor.

5.4- Comentari del text 12 de Descartes

Demostració de l’existència dels cossos: Meditacions metafísiques, 6a.

1- Idees principals.

Descartes vol analitzar les coses materials i s’adona primerament que una part d’elles és certa ja que hi queden reflectides diversos aspectes de la geometria. Afirma que no pot concebre les coses tal com Déu les crea. Finalment arriba a la conclusió que aquest ésser diví ens presenta les seves idees de forma indirecta a través dels cossos i, per tant, existeixen.

2- Títol.

Les idees de Déu en els cossos.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de les Meditacions metafísiques, Descartes analitza les idees per arribar a una conclusió. Comença afirmant que en elles hi trobem reflectides les qualitats primàries (alçada, amplada...) i això fa que existeixin. Aquest filòsof també defensa això ja que sinó, Déu, el creador de totes les coses, ens estaria enganyant. Tot i això, els cossos que crea no els veiem tal com són, no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, tal com diu al text.

A més, cal destacar que en aquest fragment apareixen dos dels tres tipus d’idees de les quals fa una classificació: adventícies (com la forma d’un cos que observem amb els sentits) i innates (el Déu i el jo).

4- Comparació amb altres autors.

Un dels temes principals d’aquest text són les idees. Mentre Descartes afirma que si que podem conèixer les idees quan estem vius, Plató ho nega i defensa que només les podem assolir quan arribem al món intel·ligible, es a dir, quan ens morim. Aquest filòsof anterior al cristianisme no va poder provar l’existència de Déu, però si afirma que existeix un ésser, el demiürg, que té una funció similar a la de Descartes: crear els cossos a partir de les idees.

5.3- Comentari del text 7 de Descartes

Comentari text 7 Descartes: Demostració de l’existència de Déu Meditacions metafísiques, 5a.

1- Idees principals.

En aquest text, Descartes tracta la idea de Déu i de la resta de coses (com les veritats matemàtiques) de la mateixa manera, com quelcom extramental excepte el jo. Per tant, si considera certa l’existència de Déu, també les altres coses. Per continuar aquesta comparació entre ambdues parts, separa tal com fa sempre la seva l’existència de la seva essència. Finalment, s’adona que van lligades amb quelcom del qual no poden prescindir.

2- Títol.

Déu: la realitat extramental del “jo”.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de Meditacions metafísiques del filòsof racionalista Descartes intenta demostrat l’existència de Déu a través de la raó, ja que els sentits ens enganyen. Primerament defensa que la idea de Déu, un ésser perfecte, és igual a la de qualsevol veritat matemàtica. La idea d’aquest ésser és infinita, a diferència de “jo”, que és una substància finita i per tant no el pot haver creat.

A continuació intenta separar l’existència de l’essència en Déu i els cossos. No podem pensar que aquest ésser no existeix ja que no seria perfecte o, tal com diu el text: “Concebre un Déu al qual falti l’existència no és pas menys contradictori que concebre una muntanya a la qual li falti la vall”.

4- Comparació amb altres autors.

Pel que fa a la seva demostració, podem comparar aquest text amb Sant Anselm. Aquest filòsof de l’Edat Mitjana va demostrar la seva existència a partir del fet que Déu és perfecte i la perfecció implica existència, per tant, Déu existeix. A diferència de l’argument ontològic de Sant Anselm, Descartes es basa en el jo per demostrar l’existència de Déu.

5.2- Comentari de text 9 de Descartes

Comentari de text 9: Hipòtesi del Déu enganyador: Meditacions metafísiques, 1ª.

1- Idees principals.

En aquest text de Descartes, el seu esperit opina que existeix un Déu tot poderós que l’ha creat tal com és. A partir d’aquí, es qüestiona si la resta de coses no existeixen ja que ha vist com els altres s’enganyen. Descartes arriba a pensar que si els altres s’enganyen ell també ho fa, dubtant fins i tot de les veritats matemàtiques. Aquesta reflexió fa que l’autor pensi perquè existeix un Déu que permeti que s’equivoqui.

2- Títol.

El dubte de la realitat.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment de les Meditacions metafísiques de Descartes ens explica la seva hipòtesi del Déu enganyador. Per començar, creu en la seva existència ja que, tal com diu el text: “pel qual jo he estat creat i produït tal i com jo sóc”. El filòsof es pregunta perquè aquest Déu l’ha creat d’aquesta manera sabent que s’està enganyant i això li porta a refutar la seva hipòtesi del Déu enganyador i situar-se en una postura més radical amb la hipòtesi del geni maligne. Finalment arriba a una veritat: el subjecte és el centre del coneixement.

En conclusió, l’autor mostra les reflexions i conclusions a les que ha arribat en la tercera fase del dubte cartesià.

4- Comparació amb altres autors.

El fet que afirmi l’existència de Déu a la hipòtesi, permet comparar-lo amb altres autors que també volien demostrar en la seva existència. Sant Agustí defensava que Déu va crear el món quan va crear el temps, però Descartes crea aquesta hipòtesi per intentar resoldre la última fase del dubte cartesià. A més, acaba refutant aquesta hipòtesi ja que no pot existir un Déu que ens enganyi.

La finalitat de Descartes és arribar a la veritat, tal com van fer altres autors com Plató, que volia arribar a una veritat universal. Aquest filòsof afirma l’existència de dos móns: el món sensible i el món intel·ligible. La seva teoria es basa en que només podem assolir les idees quan ja no estiguem al món sensible, i per tant, només després de la mort. Per contra, Descartes arriba a una primera veritat: el “jo”.

5.1- Comentari del text 1 de Descartes

Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2ª part.

1- Idees principals.

El text explica els quatre preceptes que proposa Descartes per arribar a una veritat universal. El primer defensa que només acceptar com cert el que clarament és evident. El segon dividir les dificultats per millorar la solució. El tercet afirma que s’han d’ordenar els pensaments de simples a complexos. Per últim, el quart consisteix en enumerar-ho tot. Per tant, arribem al coneixement a través de la raó.

2- Títol.

Només 4 preceptes per arribar al coneixement.

3- Anàlisi del text.

En aquest fragment del Discurs del mètode, Descartes exposa els preceptes que s’han de seguir per assolir un objectiu: arribar al coneixe

ment. A diferència d’altres situacions com les lleis, que hi ha moltes, ell només proposa quatre ja que tal com diu al text “un estat està molt més ben regit quan en té ben poques”.

Primerament, cal oblidar-se del que no està clar si volem arribar a la certesa, es a dir, a l’absència de dubte. En segon lloc, defensa la divisió de les dificultats per arribar a una solució millor. Després ordenar els pensaments ascendint per graus la seva complexitat. El quart precepte explica que s’ha de numerar tot, sense oblidar-se de res.

4- Comparació amb altres autors.

Molts dels autors anteriors a Descartes van tractar la idea d’un coneixement universal. El primer que ho va fer va ser Sòcrates, i més tard Plató va afirmar que l’universal es troba al món de les idees. Això vol dir que només podem arribar al coneixement quan estem al món intel·ligible, es a dir, quan ens deslliurem de les cadenes o morim. A diferencia d’això, Descartes afirma que si que podem arribar a quelcom cert seguint només 4 passos. Simplificar-ho fa que s’assembli a la teoria de Guillem, que tendeix a la simplicitat per explicar la realitat, “no hem de multiplicar els ens sense necessitat”.

En conclusió, aquest fragment té aspectes de teories de diferents filòsofs i èpoques.

René Descartes

4.4- Comentari de text de Sant Tomàs d'Aquino

Demostració per la causa i desmotració per l'efecte

1- Idees principals

En aquest fragment sant Tomàs explica dos tipus de demostracions. L’anomenada propter quid que parteix de la causa i l’altre anomenada quia, que parteix de l’efecte. Ambdues són oposades ja que una parteix de la causa per arribar a l’efecte i l’altre al revés. Tot i que explica les dues, l’autor està defensant la segona, amb la qual vol demostrar que Déu.

2- Títol.

Per causa i efecte: la demostració de l’existència de Déu.

3- Anàlisi del text.

La finalitat d’aquest text de Summa theologica de Sant Tomàs d’Aquino és demostrar l’existència de Déu. Explica l’existència de dos tipus de demostracions: per la causa i per l’efecte. La primera demostració exposada anteriorment per sant Anselm és rebutjada per sant Tomás, qui defensa la demostració per l’efecte. Aquesta demostració explica que si podem veure un efecte vol dir que ha d’existir quelcom que l’hagi creat (la causa), es a dir, Déu. Sant Tomàs posa en pràctica aquesta demostració i proposa cinc vies , les quals afirmen l’existència de Déu.

4- Comparació amb altres autors.

Pel que fa a l’existència de Déu, altres filòsofs com sant Anselm van provar la seva existència amb l’argument ontològic. Aquest argument parteix de l’existència de Déu, però sant Tomàs el critica. Sant Anselm defensa que dir “Déu no existeix” ja s’està afirmant que “Déu és”.

Un argument semblant al que defensa sant Tomàs en el text és el que va utilitzar Aristòtil amb el primer motor immòbil. Aquest filòsof veia el moviment (efecte) i arriba a la causa, es a dir, el primer motor.

En conclusió, aquest fragment de sant Agustí critica l’argument ontològic de sant Anselm i defensa el seu propi, però els dos intenten explicar el mateix: l’existència de Déu.

Sant Tomàs d'Aquino

4.3- El parany de Sant Anselm

L’argument ontològic de Sant Anselm parteix del fet que Déu és perfecte, i això implica la seva existència. Afirma que “Déu és l’ésser major del qual res no pot ser pensat”. El parany d’aquest filòsof, quelcom que ha estat criticat per altres posteriors és que malgrat podem imaginar coses a la ment, no vol dir que existeixin. Per exemple, podem imaginar-nos a un unicorn però, això fa que un unicorn existeixi?

Una de les critiques més conegudes és la de Kant. Defensa que podem pensar que tenim 100€ a la butxaca, però això no farà que tinguem 100€ a la butxaca.

4.2-Comentari de text Sant Agustí d'Hipona

El temps va ser creat amb el món

1- Idees principals.

La principal idea d’aquest fragment és que Déu va crear el temps quan va crear el món. No podem dir que va trigar molt de temps en crear el món ja que abans no existien els segles. Que hi havia abans de la creació divina del temps? Res, perquè no té sentit preguntar-se que això si no existia el temps. L’altra idea exposada al text és l’eternitat de Déu, una eternitat aliena al temps.

2- Títol.

Déu, el creador del temps.

3- Anàlisi del text.

En aquest text del llibre “Confessions”, el seu autor Sant Agustí d’Hipona es dirigeix a Déu. Afirma que aquest crea el temps del no-res quan va crear el món. Deixa clara la importància que té Déu, on destaca que és un ésser etern. A part d’això, també és intemporal, a diferència de l’home, que és material.

4- Comparació amb altres autors.

La majoria dels autors anteriors a Sant Agustí ja van tractar el tema de la creació i l’eternitat de les coses. El sofista Gòrgies afirmava la idea de nihilisme, es a dir, que del no-res no pot sortir res. Aquesta teoria es contraposa a la creació de Déu a partir del no-res defensada per Sant Agustí.

Parmènides d’Elea, el filòsof conegut per l’”esser” també negava que del no-res pogués existir res. Per aquest filòsof presocràtic, l’esser també és etern,no ha nascut ni morirà, i és sempre ara tal com afirma sant Agustí al text: “el teu avui és l’eternitat”. Aquest filòsof, igual que Gòrgies, és anteriors al Cristianisme, i per tant no es podien haver convertit a aquesta religió com ho va fer l’autor del text.

En conclusió, al text s’exposa una idea contrària a la de molts autors anteriors a sant Agustí: el temps és creat per Déu quan crea el món.

Sant Agustí d'Hipona

4.1- Comentari de text: Carta a Meneceu

1- Idees principals.

Aquest fragment explica com es pot ser feliç. Per començar, afirma que hem de filosofar sempre, que no importa l’edat. Per arribar a la felicitat, no hem de tenir por a la mort, ja que quan estem vius no hi ha mort i quan morim no estem vius ni sentim. En el text, deixa clar que no estem en mans del destí i que hi ha desitjos naturals i vans. Dels naturals en destaquen els necessaris, i d’aquests n’hi ha de diversos tipus segons el que es vol satisfer (indispensables per assolir la felicitat, el benestar...). Quan ja hem satisfet els desitjos ja no volem res més, per tant sentim plaer. A partir d’aquí es basa en el plaer, sobretot amb moderació. És feliç qui té menys necessitats i qui modera el plaer, es a dir, que sap evitar el plaer si el dolor posterior serà més gran i a l’inrevés.

2- Títol.

Com es pot assolir la felicitat?

3- Anàlisi del text.

Aquest text d’Epicur tracta sobre diferents temes. Primer defensa la reflexió que es fa quan filosofem, es a dir, la intel·ligència, i que ens porta a la vida perfecte. La mort segons Epicur, no ha de ser una por per l’home, ja que quan s’ha mort no està viu i si té temors pel moment que arribi, no aconseguirà la felicitat. Està en contra dels que afirmen que el destí està escrit i no es pot canviar. L’últim tema general que tracta al text és el dels plaers i dolors, que engloba altres subtemes com els desitjos. És necessari organitzar els desitjos alhora que també ho és tenir només desitjos naturals i necessaris. Per tant, per ser feliços hem de ser autosuficients. Quan explica el plaer i el dolor, sempre ho fa partint de la moderació d’aquests. És important saber escollir, ja que és millor tenir un dolor perquè després arribarà un plaer més gran. Per triar, ho hem de fer amb seny, per tant, tornem al primer dels temes esmentats al text: filosofar.

Qui té en compte tot això, és savi i pot arribar a la felicitat i tenir una vida perfecta.

4- Compara amb altres autors.

Epicur pertany a la cultura hel·lenística, posterior a Plató o Aristòtil. Aquests filòsofs van tractar l’ètica. Plató, que defensa l’existència de dos móns (el món sensible i el món de les idees) afirma que la felicitat consisteix en conèixer les idees. Segons Aristòtil, l’home té com a finalitat suprema la felicitat i aquesta ha de trobar-se en la activitat especialment humana, es a dir, l’activitat intel·lectual. Tal com afirma Epicur al principi “Que ningú, pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar” defensa l’activitat intel·lectual que es troba en la teoria eudeimonista d’Aristòtil.

En conclusió,tot i que Epicur fa una crítica sobre algunes teories de Plató i Aristòtil, pel que fa a l’ètica, no tenen una posició diferenciada.

Epicur